Hem de respondre, ens hi va el sentit de la vida, del nostre ser cristià i de l’activitat humana que omple les hores, els dies i els anys. En el fons, per a qui soc? Es tracta de l’orientació vocacional. El papa Francesc ha dit que “a l’oficina, a la família, a l’apostolat, en el servei, dueu Déu allà on Ell us enviï, aquesta és la nostra vocació!”. Segueix la pregunta “per a qui soc?”. Hem de tenir en compte que el primer plantejament vocacional és el de la vocació cristiana. Quan diem que hi ha crisi de vocacions ens hem de demanar si, en el fons, la crisi és de vocació cristiana, la qual cosa significa que és allò primer que hem de treballar. Hi tenen un paper decisiu la família, la catequesi, l’escola, la parròquia, el testimoni cristià dels adults que viuen amb fidelitat la seva vocació.

Tanmateix, quan algú se sent cridat, se l’ha d’ajudar a discernir i prendre la consegüent decisió. Això demana una forta dosi de confiança i valentia, i assumint el risc que suposa, però tenint sempre el convenciment que és Déu el qui acompanya i mai no encarrega una missió sense donar la força per a suportar-la. Per això és important l’acte de fe, és a dir, la confiança de no demanar-se només “què vull ser en la vida?”, sinó “què vol Déu que jo sigui?”. Serà necessari que hi hagi algú que ajudi a fer aquest discerniment vocacional i fer-ne pregària.

El papa Francesc diu que “en el discerniment d’una vocació cal no descartar la possibilitat de consagrar-se a Déu en el sacerdoci, en la vida religiosa o en altres formes de consagració. Per què excloure-ho? Tenguis la certesa que, si reconeixes una crida de Déu i la segueixes, això serà el que t’omplirà” (Crist viu, 276).