És possible pregar des de la marginació física més repel·lent. Jesús no dona la salut per rebre el reconeixement popular, sempre fàcil de suscitar, sinó perquè es doni glòria a Déu. Espera que reconeguem lliurement quin és el misteri de salvació que ha entrat en la nostra vida i quin és el gest d’acollida i d’amor que han retornat la salut. Per a Jesús, no n’hi ha prou amb apropar-se a la gent, tot i que reconeguin el bé que reben, sinó que han d’arribar a la comprensió que Déu és Amor. La novetat apareix quan els cristians humilment aportem gestos d’atenció a favor de la salut i de la integració social de qui ha sofert malaltia o exclusió.

Jesús vol que aprenguem a donar el salt cap a la confiança, amb humilitat i sent agraïts. Espera de nosaltres que passem del signe a la fe, però amb la particularitat que ha de ser una fe “agraïda”, que “doni glòria a Déu”. Donar glòria a Déu serà la nova actitud del Regne que ens obre a la dimensió de la fe i ens fa adonar que la iniciativa de la curació prové de Déu i és expressió de la seva voluntat, no fruit de les nostres esquifides exigències.

La pregunta que fa Jesús i la resposta que tantes persones han donat en els anys més joves, em fan pensar en la petita llavor sembrada en el cor en la seva infància o més tard, i que es queda en silenci, sense manifestar-se, relegada a l’oblit, potser fins i tot enterrada sense poder donar glòria a Déu. Què n’hem fet, del baptisme, de la confirmació i de tants altres compromisos davant Déu? Hem de pensar, tanmateix, que sempre és possible recuperar la fe, que és possible tornar a creure i agrair humilment que el Senyor ens hagi seguit acompanyant en silenci.