Crec que qualsevol que estigui atent a les notícies tindrà dificultats per mantenir-se informat sense sucumbir al desànim i la desesperança.

Si bé des de fa lustres vivim en un món accelerat, en els meus llargs anys —vaig néixer 12 anys després d’acabar la Segona Guerra Mundial—, no recordo una situació tan complexa i enrevessada com aquesta, almenys en això que anomenem “Occident”. Havíem viscut una illa de pau, estabilitat relativa i un clima d’esperança. En aquest moment moltes certeses estan en entredit i tot sembla més difícil que abans.

Com digerir, i encara més, participar constructivament en una història tan complexa com la que avui ens toca viure?

El primer que estic fent és diversificar les fonts d’informació per no quedar-me en el mateix clúster confortable que en confirma en les meves idees, però redueixo la quantitat que consumeixo per no sobrecarregar-me.

La segona és arrelar-me a la vida quotidiana: allò immediat, la natura al meu abast, les persones que m’envolten i que estimo. Compartir amb elles temps de qualitat perquè, al cap i a la fi, elles “són la vida”.

La tercera i clau de tot: pregar més. Permetre de manera més conscient que Déu il·lumini i transformi la meva vida per ser agent de pau. Anar al fons d’aquest “pou interior” on Déu habita i on les marees es calmen. Pou que comparteixo amb tot ésser humà, perquè l’aigua de Déu és la mateixa en tothom. És on ens unim en comunió amb tota la humanitat. Allà reposar i abandonar-me en l’Amor. Allà on tot s’aquieta i torna a tenir sentit. Diguem-ne respiració, meditació, mindfulness. Però aturem-nos i reprenem la vivència d’unitat per poder ser pacificadors en aquest moment clau.