Per dejuni entenem la privació parcial o total de l’aliment, bé sigui per motius penitencials o bé disciplinaris. Si consultem l’actual Codi de Dret Canònic descobrim que aquesta pràctica es realitza el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant (cf. CIC 1251) i és destinada als feligresos majors d’edat fins que arribin als 60 anys (cf. CIC 1252).
Ara bé, per saber com s’ha de fer el dejuni ens cal conèixer la constitució apostòlica Paenitemini per la qual es va reformar la disciplina eclesiàstica de la penitència. En aquest document sant Pau VI ens dona les indicacions per realitzar el dejuni que consisteix a fer només un àpat durant tot el dia, tot i que no prohibeix prendre algun aliment al matí i a la nit.
Però la pràctica del dejuni no queda reduïda a dos dies a l’any, sinó que el mateix Dret Canònic ens parla del dejuni eucarístic, és a dir, d’aquella privació ja sigui d’aliment o de beguda una hora abans de rebre la comunió, exceptuant la ingesta d’aigua o de medicaments tot i que queden exempts, per motius més que evidents, les persones d’edat avançada, els malalts i també aquells que els han de cuidar (cf. CIC 919).
Tanmateix, la lectura d’aquests cànons deixaria el dejuni limitat en el compliment d’una norma imposada per l’Església. Per omplir-lo de sentit i de significat ens podem remetre, d’una banda, a alguns episodis que apareixen en el llibre dels Fets dels Apòstols per adonar-nos que la pràctica d’aquest exercici anava lligada a la vida de pregària de la comunitat cristiana i, fins i tot, a la celebració litúrgica: “Mentre celebraven un acte de culte al Senyor, en ocasió d’un dejuni…” (Fets 13,2) i “A cada església van designar-hi responsables que la presidissin i, després de fer pregàries acompanyades de dejuni, els encomanaren al Senyor en qui havien cregut” (Fets 14,23).
D’altra banda, podem tenir en consideració una homilia de sant Agustí (354-430) sobre La utilitat del dejuni. Perquè per al sant d’Hipona no és només una prova que la ment és superior al cos, el qual constantment requereix necessitats corporals, sinó que també és una prova espiritual de compromís i voluntat. Aquell que dejuna trobarà molt més fàcil suportar la fam i a la vegada el predisposa a sentir “fam i set de ser just”(cf. Mt 5,6).
Sigui com sigui, i malgrat que no estigui de moda, l’exercici del dejuni no ha estat mai una pràctica intermitent per a l’Església. Tampoc no és una mera norma que es pugui separar de l’oració i de l’almoina. El dejuni, més aviat, és un exercici que ens ajuda a concretar les Benaurances en la nostra vida, orientant el cos envers l’oració i la celebració litúrgica.
