Si mirem un pessebre hi ha tres escenes que hi han de ser per estar complert: el naixement, els mags d’orient i l’anunciació als pastors. És a aquests darrers als quals un àngel els anuncia l’arribada del salvador, el Messies, el Senyor (Lc 2,11) i el lloc on l’han d’anar a cercar. I és a ells als que un estol d’àngels els canta lloant la bona nova de la salvació. Els pastors reben el missatge i, lluny de quedar-se quiets tenint cura del ramat, la paraula anunciada els remou i ells mateixos van a veure si allò anunciat ha succeït. Veuen i creuen, i són els qui comuniquen la paraula rebuda a Maria i Josep: aquest infant acabat de néixer és el salvador esperat.

La sorpresa radica en qui són els qui han rebut l’anunci: uns simples pastors. Per una banda, els pastors expressen com els primers a rebre el missatge són els més petits, seguint la preferència de Déu per als més pobres. Per altra, els pastors viuen al marge de la societat i a vegades eren considerats lladres o gent en la que no es podia confiar. Alhora però, els pastors són la imatge d’aquells que senten, veuen i creuen, contrastant amb el poble d’Israel que ignora la vinguda del salvador. I, en el fons, no es pot oblidar que el pastor és una imatge arrelada en la pròpia història de la salvació des del mateix inici: “el meu pare era un arameu errant” (Dt 26,5), en el propi rei David, també pastor, i en l’espera d’un bon pastor, un Messies, que dugui a la salvació. L’experiència comunicativa d’aquests pastors suposa l’espurna que s’escampa.

“Quan els àngels els deixaren i se’n tornaren cap al cel, els pastors es deien entre ells: Anem a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.” (Lc 2,15)