El meu nom està vinculat al simbolisme de la llum. En la meva història s’entrellacen dues cultures: la italiana i la catalana. Això fa que la festa de Santa Llúcia, que se celebra tant a Itàlia com a Catalunya, tingui un significat especial a casa.

El folklore i la cultura popular reflecteixen la capacitat de les tradicions religioses d’assimilar i transformar costums i creences al llarg del temps. Aquestes tradicions s’alimenten de diferents cosmovisions i donen lloc a celebracions plenes de símbols. Un exemple és el dia de Santa Llúcia. Jordi Sidera ho explica bé en el seu article “Les mirades de santa Llúcia”, publicat a la revista Horitzó. 

A Itàlia, la santa és venerada a regions com Siracusa, el lloc del seu martiri. La festivitat està impregnada de simbolisme de llum i d’actes devocionals. En algunes zones, santa Llúcia també assumeix un rol semblant al dels Reis d’Orient, amb una bruixa (befana) que porta regals i caramels als infants. Aquest costum s’ha mantingut en regions com la Llombardia i el Vèneto.

A Catalunya, les tradicions associades a Santa Llúcia es vinculen als oficis i a la protecció. És coneguda com la patrona de les modistes i les filadores, i se celebra amb fires i mercats, com la Fira de Santa Llúcia de Barcelona. A la cultura catalana, la santa també està associada amb la protecció. Llegendes com la de la Filaborres l’enllacen amb el descans i el treball just.

Les pràctiques agrícoles també han deixat empremta a les dues cultures. A Itàlia, especialment a Sicília, és tradicional oferir blat als ocells com a símbol d’abundància. I, en algunes zones de Catalunya, es fan rituals de sembra que es relacionen amb la fertilitat i la prosperitat, en sintonia amb altres celebracions de canvi de cicle.  

Tant a Itàlia com a Catalunya, aquest dia es fixa en la llum. El 13 de desembre és proper al solstici d’hivern, marca una fita d’esperança. Després, la llum solar s’allarga. “Santa Lucia, il giorno più corto che ci sia”. “Per Santa Llúcia, pas de puça”.