Poques vegades el paranimf de la Universitat de Barcelona es posa dempeus per ovacionar algú que es gradua en una carrera universitària. A finals de juny això va passar durant la graduació en Belles Arts de Miguel Ángel Gallo, alumne de 91 anys. Havien passat sis dècades d’ençà que estudiés a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Els seus companys el defineixen com un home “tenaç i perseverant”. Recentment ha estat entrevistat al programa El Matí a Ràdio Estel per explicar la seva història davant de l’expectació mediàtica que ha despertat.

Per què va decidir matricular-se a la universitat per estudiar Belles Arts?

La meva dona va emmalaltir fa força anys; hi va haver un moment en què ja no podia estar a casa i va haver d’ingressar en una residència. Llavors vaig començar a pintar quadres a l’oli. La veritat és que no me’n sortia. Em vaig dir a mi mateix que havia de rebre formació i em vaig matricular en Belles Arts. Tenia llavors 84 anys. Han estat set anys d’estudis.

Vostè continua treballant…

Sí, encara estic en actiu. Treballo en tres empreses i soc professor. Alguna cosa he de fer. L’ésser humà ha nascut per treballar. Si no treballem, ens caiem. I si et caus, se’t “menja el gat”. També cal dir que, quan comences alguna cosa en la vida, no hem de tenir por de demanar ajuda. No hi ha ningú que negui l’ajuda a qui la demana honradament.

Com és el seu dia a dia?

Molt senzill. M’aixeco, vaig a missa, prego —tinc molta fe i desitjaria tenir-ne més—, vaig a treballar, preparo algun dels consells d’administració si correspon, si no, estudio algun llibre de Belles Arts, vaig a dinar amb els meus companys de la facultat, continuo treballant a la tarda, vaig a casa i pinto. Pinto cada dia. Amb els estudis de Belles Arts he millorat notablement la meva tècnica pictòrica. D’ençà que vaig començar els estudis fins ara, el meu estil ha canviat de cap a peus.

El pas següent és treure’s el doctorat.

Sí. Estic preparant tota la documentació per matricular-me el mes de gener. Amb el meu futur director de tesi doctoral, ja estic treballant en la recerca.

Com va ser el moment en què va rebre el diploma de graduat?

Van començar a aplaudir-me i a aixecar-se del seient tres o quatre companys que es trobaven al meu costat, i després els va imitar tot l’auditori. A més, vaig fer una cosa que ningú no havia fet: a la persona que em va lliurar el diploma li vaig besar la mà, i això va provocar que les persones aplaudissin més. Va ser una jornada que vaig viure amb molta alegria.

Noranta-un anys, tretze fills, estudis d’enginyeria i belles arts… Quan fa balanç de la seva vida, pensa allò de “ja ho he fet tot?

Però si no he fet res! Hauria d’haver ajudat moltíssim més a la gent, hauria d’haver après a fer parapent… Em falta un munt de coses per fer. Per ser feliç, cal estar en pau amb Déu i amb els que t’envolten.