No és fàcil ser cristià en aquesta nostra societat gironina, tan secularitzada, plural i diversa. No és fàcil ser Església, l’Església sinodal que volem ser. Però precisament perquè no és fàcil el primer que hem de fer és plantejar-nos la pregunta bàsica. Quins són els signes de la presència i l’acció de Déu en aquesta humanitat? La fe és compartir la vida amb tots aquells que fem camí en aquests temps tan difícils per tal de mostrar l’evangeli de Jesús. No hem d’imposar res, ans al contrari, el que hem de fer és proposar una manera de viure i una manera de veure el món i les persones, tal com feia Jesús en el seu temps
Els primers cristians ens van donar un testimoni clar i creïble, no d’ideologia, sinó de pràctica de la fraternitat. Nosaltres també l’hem de donar, aquest testimoni, encara que siguem pocs. Si volem lluitar per imposar als altres unes conviccions segur que no ens escoltaran, ans al contrari, en faran mofa i escarni. Ens cal predicar amb l’exemple de l’amor, de la caritat.
Hem de poder ser persones d’esperança agraïda a Déu. No volem resignar-nos a ser els últims cristians. La fe dona sentit a la nostra existència; i hem de fer que això es noti. Si es nota, superarem l’aïllament que per a l’Església ha significat la ruptura de la transmissió de la fe a les joves generacions, i a l’absència de Déu en la vida de moltes persones.
A les nostres comunitats hi ha molta diversitat i moltes maneres de viure la fe. Hi ha gradualitat de sentiments i de formes d’expressar la fe. Hi ha qui es compromet en la vida i l’acció de l’Església a tots els nivells (consells, litúrgia, catequesi, Càritas…). Hi ha qui només ve esporàdicament per un bateig, comunions, casaments o funerals. Hi ha qui puja als santuaris o va als aplecs o a les processons per tradició i costum. Hi ha els qui viuen la fe per tradició catalana, d’altres per tradició espanyola i, encara, hi ha els qui viuen una fe rebuda en països poc o molt llunyans. Hi ha encara els que, havent perdut la fe, la cerquen. Per a tots hi ha lloc a la nostra Església. Tothom hi ha de trobar espai on sentir-se bé i acollit. Ho ha dit el papa Francesc a Lisboa: “A l’Església hi cap tothom!”
Aquest és un dels reptes que avui tenim plantejats: no ser un “gueto” o el refugi dels convençuts, dels que “venen a missa”, dels que pensen igual, dels que se sentirien encara més a gust amb un estil d’Església amb més reminiscències del passat o, al contrari, d’aquells crítics que aspiren a un canvi radical de formes i estructura i que corregirien la manera de creure dels que no pensen com ell. Tots hi cabem, a l’Església, però cap d’aquestes vivències ha de tenir poder d’exclusió. Al contrari: hem d’esforçar-nos a ser comunitat d’inclusió, una Església de portes obertes i sinodal.
Cal, també, que treballem en conjunt preveres, diaques i laics i religiosos, superant tota mena de diferències i recels amb l’objectiu d’unir més que dividir. Tendim, per tant, també a preferir el grup o el carisma a l’Església. Tendim, encara, a la ineficàcia, a la dispersió, a convertir l’instrument en el fi. Per viure la fe cal primer de tot crear un clima de confiança, de silenci, de pregària. En aquest context tan dur i difícil, les nostres comunitats parroquials han de poder ser espais per “respirar”, per omplir-nos de la Paraula de Déu, per viure la fe amb tranquil·litat i amb respecte, amb celebracions acurades, acollidores, participades.
Certament que caldrà revisar l’organització territorial, avui no es pot mantenir -ni garantir- la divisió territorial de les parròquies tal com està establerta; per tant caldrà pensar la redistribució dels espais, horaris i usos més adequats a l’evangelització o, molt sovint, del primer anunci.
Cal viure i veure aquest temps com una oportunitat, en el sentit més genuí de l’esperança cristiana, de la confiança posada només en Déu. Convertir aquesta difícil situació en una oportunitat de ser testimonis d’una Paraula que dona vida i fa viure.
