La germana mort va arribar finalment al bisbe claretià Pere Casaldàliga, als 92 anys, al llit de l’hospital de Batatais, degut a una malaltia respiratòria. En el decurs de la seva vida i fruit del compromís obertament assumit a favor dels camperols, obrers i pobles indígenes, havia estat amenaçat de mort tantes vegades i havia patit diversos intents d’assassinat. El martiri, segons va declarar, li era una realitat propera: el seu oncle, mossèn Lluís Pla morí màrtir durant la guerra civil, i el tràgic assassinat dels claretians de Barbastre va marcar el seu noviciat. I després, ja a Llatinoamèrica, el sacsejaren les morts martirials de monsenyor Òscar Romero, del P. Ignacio Ellacuría i companys de l’UCA, del seu amic jesuïta P. João Bosco Penido Burnie… De tots en conservava relíquies.

Als 84 anys, malalt de Parkinson, Casaldàliga va haver de marxar de casa seva a Sao Félix do Araguaia (Brasil) d’on fou bisbe titular del 1971 fins al 2005, per la intensificació de les amenaces de mort que feia temps que rebia per la seva dedicació defensant els drets dels indis xavante, una ètnia ameríndia del Mato Grosso. Va haver de marxar del seu estimat Sao Félix en avioneta i escortat per la policia. El bisbe afirmava: “Recordo en aquests moments la paraula del màrtir d’Amèrica Llatina, Mons. Romero: ‘Una Església d’un poble perseguit, d’un poble màrtir, prohibit, necessàriament ha de ser també una Església perseguida. Altrament, del cert que no seria una Església coherent.'” I el periodista Francesc Escribano, autor del llibre Descalç sobre la terra vermella, inspirat en la vida del bagenc, i portat a la pantalla, mostrava el seu suport al bisbe i a la seva feina des del Twitter: «Casaldàliga, amenaçat de mort per defensar els indis» i citava una frase emblemàtica del bisbe: “No n’hi ha prou amb ser creient, s’ha de ser creïble.”

Mai no va retornar a Catalunya però sempre va mantenir lligams amb la seva pàtria fins a escriure un llibre de títol prou explícit: Encara avui respiro en català (1987). En una entrevista a TV3 Mònica Terribas li preguntava: “Són amigues les identitats dels petits pobles amb les grans causes que fan bellugar el món?” I el bisbe responia: “Ho poden ser. Per què no puc ser jo un català sincer, obert, ferm, feliç amb la meva identitat i ser solidari amb el món? Respectar totes les altres identitats així com ha costat de defensar els drets de les persones. Estem encara a l’abecé pel que fa als drets del pobles. Els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites.”