Al final del camí, la Pasqua
1.- El procés de dol, quan és complet, acaba en Pasqua. Si hi ha un final és la Pasqua. Encara hi ha les afeccions a aquells que descansen en el Senyor. Es pot fer fins i tot dur caminar sense ells, però la Vida del Ressuscitat en els nostres germans és el millor bàlsam de les nostres ferides.
2.- Hem hagut de travessar el desert. Hem hagut de passar d’una religió fallida perquè no quadra amb el que ha passat a la fe confiada en el Déu viu, malgrat totes les circumstàncies. El Déu de Job.
3.- Però arribar al final no és fàcil. No ens hi poden fer arribar. El poble d’Israel voltà durant quaranta anys. Fou una nova generació la que entrà a la Terra promesa. Quan elaborem el dol i arribem al final som persones diferents de les que vam començar. És molt més que el canvi de nom de casat a vidu. És un canvi d’identitat.
4.- Molts falsos cirineus ens volen ajudar a portar la creu fent-nos veure que no pesa gens, però ells no l’han portada ni dues passes. Tenen resposta per tot, quan l’única resposta vàlida ha sortit precisament d’una creu.
5.- Déu no té pressa, suporta el nostre dolor i es fa company de camí, tant en la foscor com en la llum. En el procés de dol acompanyar suposa respectar les capacitats i els moments de cada persona.
6.- La relació amb el qui ha marxat millora amb el final de Pasqua. Ja no ens lliga el dolor sinó la vida compartida, signe de la vida de Déu en nosaltres.
7.-El record ja no és de dolor. Podem parlar d’ell sense afectar-nos. Ara el compartim perquè hi ha més vida que mai. Tot el que hem viscut pren un nou sentit. No és ja una pèrdua i prou.
8.- Mentre dura el procés de dol estem pendents de l’altre. Necessita el nostre dolor. Nosaltres volem ser la seva veu, mans i peus. Quan completem el procés de dol, ell és ell i nosaltres som nosaltres, lliures. Crist ressuscita perquè tinguem vida, no per fer-nos esclaus.
9.- Havent arribat a la Pasqua podem ajudar a d’altres en aquest camí, perquè serem capaços d’acompanyar la creu que porta la vida. Serem capaços de suportar sense defugir el dolor de l’altre.
10.- Al final hem entès que la plenitud de la vida és l’amor, i que el patiment que hem viscut ens pot ajudar a estimar més intensament. Fins i tot a la llum de la resurrecció la mort té sentit: estimar.
Pistes per al dol en temps de Covid-19 (16)
Silenci, és dissabte sant
1.- El silenci en el dol és la prova de foc en l’acompanyament. Compartir silencis sense receptes màgiques és fer costat a aquell que pateix.
2.- En el propi dol, el silenci arriba quan ja no cerquem respostes, ni tan sols justícia. Tampoc no és una conformitat. És el convenciment que res no importa, l’evidència del buit.
3.- A nivell intern és el temps de descoberta d’un mateix sense la persona que hem perdut. Fins aleshores érem incapaços d’allunyar-nos-en. Conservàvem viu el vincle que ens unia. Ara es va trencant la corda invisible.
4.- Les dones santes de Jerusalem que van a ungir el Senyor encara van a la tomba, a la mort a trobar-se amb Jesús. El record és drama, és creu. Maria, la mare, en canvi, resta en silenci.
5.- En el dol, ens pot passar que fem de la tomba, el nínxol o el lloc de les cendres un lloc de presència dolorosa. Ens fa por oblidar i conservem el record amb el dolor de la mort. No som capaços d’afrontar el buit del silenci.
6.- No deixem que aquell que ja no hi és en aquest món pugui ser a la Vida eterna. La resurrecció que esperem és més semblant a la de Llàtzer que a la de Jesús.
7.- Les dones santes es troben amb el buit de la tomba. Palpen l’absència en el lloc dels morts, s’obren, dins les seves pors a noves possibilitats, encara que impensables per elles mateixes.
8.- Jesús surt a l’encontre. L’experiència de fe és experiència de vida. Cal fer aquesta experiència per passar de l’evidència del no-res a sentir una presència diferent. Voler conservar la tomba és fer de la nostra vida un cementiri.
9.- Com en tot el procés de dol, el ritme i les etapes són molt personals. Cal acompanyar en silenci.
10.- La resurrecció és la recuperació de la persona estimada quan hem estat capaços d’acomiadar-nos-en i la deixem viure en el Senyor.
Pistes per al dol en temps de Covid-19 (15)
La creu acompanya
1.- El dolor, quan es pot expressar, es fa difícil d’acompanyar. Tendim a reprimir-lo amb frases fetes que ens allunyen del que sent l’altra persona. Ens protegim del dolor de l’altre amb la millor de les intencions. “A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel, que plora els seus fills i no vol que la consolin perquè ja no hi són” (Mt 2,18)
2.- Per això, més que dir frases lluminoses, cal acompanyar des de la impotència i el dolor aquell que pateix.
3.- Sense haver patit es fa difícil entendre el patiment de l’altre. D’aquí que el crucificat és experiència d’empatia total amb qui pateix.
4.- El patiment és personal, fet de les diferents pèrdues que pot suposar la mort d’aquella persona: un perdó no donat o rebut, una companyia, una complicitat, una vida compartida. Són moltes les pèrdues acumulades en una mort.
5.- Per comprendre el dolor cal acompanyar, és a dir, fer camí El camí de la creu es desplega en diverses estacions que fan entenedora l’agonia i la mort.
6.- Vindrà la serenor i la vida i la Pasqua, però en el camí del dol treure el Divendres Sant és no facilitar que s’elabori el dolor i per tant que es curi.
7.- En el covid19 també la creu té diverses estacions: l’estigma, la solitud, la manca de suport físic, la forma en què succeeix tot, el futur que queda.
8.- Les frases fetes (“Tant de bo que li ha fet Déu” , “Què hi feia en aquest món”) són els crits del sentit comú que en les oïdes del qui pateix poden sonar a un “crucifica’l” És preferible el silenci compartit.
9.- Instal·lar-se a la creu com a mitjà de vida, reclamant l’atenció dels altres de manera permanent, és gaudir del patiment propi i del causat als altres.
10.- Després de la creu ve el silenci, el temps de trobada amb un mateix que permetrà albirar una nova situació.
Pistes per al dol en temps de Covid-19 (14)
El testament i el comiat
1.- Aquests dies el coronavirus fa que, segons com, no ens puguem acomiadar d’aquell que se’ns en va. Passa també quan qui mor tenia dificultats mentals els últims temps o també quan hi ha una mort sobtada. Sembla que no hi ha comiat, que resten coses per dir.
2.- En realitat el comiat es prepara al llarg de la vida. Es fa un testament que és el document que parlarà per nosaltres quan no hi siguem. Per tant si hi ha Testament hi ha comiat.
3.- El Testament pot ser fet notarialment o de paraula, pel que fa sobretot als béns materials. Però hi ha un altre testament que es pot dir espiritual, que fa referència al llegat d’accions i de manera de ser que aquella persona ens deixa.
4.- Una persona pot morir sense testar, és a dir, sense haver escrit les seves voluntats, però no mor sense deixar la seva petjada, les seves accions, el seu tarannà. Els altres poden fer de notaris recollint l’experiència de vida d’aquella persona que ha quedat impresa en els seus cors.
5.- Recordar-ho, posar-ho de relleu, és donar lectura al testament que aquella persona ens ha deixat al llarg de la vida. Calen els ulls del cor per fer una lectura acurada, per escriure el que ens ha deixat amb els seus silencis, paraules i fets. Podrien dir que poden sortir moltes versions de la vida viscuda, sovint les més autèntiques costa de veure.
6.- A mesura que ens fem grans i som conscients del final, anem afinant el testament que volem deixar, encara que no hi ha edat per deixar petjada.
7.- Per tant, el comiat, la lectura del testament, no depèn ni de les circumstàncies de la mort , ni de les paraules dites a última hora sinó de la relació que conservarem amb la història de qui ja no hi és.
8.- El dol és difícil de tancar quan sembla que han quedat coses per dir. Més aviat queda per descobrir el que aquella persona ens vol dir amb la vida que ens ha deixat.
9.- Dijous Sant és el dia del Testament de Jesús. A la creu no hi eren tots els apòstols, però a tots els deixà el testament, el manament de l’amor.
10.- Sovint el dolor no deixa veure el que aquella persona ens ha dit al llarg de tota la seva vida. Des de la mirada de la resurrecció és més fàcil descobrir el seu missatge.
https://youtu.be/8YP5gPl2Buk
Pistes per al dol en temps de Covid-19 (13)
Fe en moment de crisi
1.- La fe, com a element constitutiu de la persona, també pot quedar trastocada en moments de crisi. Si més no, és posada a prova. Pel que fa als moments que vivim hi ha persones que continuen, com sempre, atacant l’església i d’altres que, ben al contrari, hi veuen un moment de Kairós, de manifestació de Déu a través dels fets. En un dol passa igual: qui té una fe ferma viu el moment dolorós amb fe i esperança, i qui no pot continuar sense fe.
2.- La resposta associada a la creença pot anar des d’interpretar els fets com un càstig, evidenciant la imatge d’un Déu venjatiu, fins a fer una lectura dels signes del moment que vivim i com entomem el que passa com a cristians. En el dol, sobretot a la segona etapa, on cerquem raonament al que passa, també el tema de la fe serà important.
3.- Una fe feble, on Déu era l’organitzador d’un món perfecte, trontolla davant la mort inesperada i injusta. Caldrà ser acompanyada tot respectant la frustració a la idea d’un món endreçat de manera que als bons els ha d’anar bé i als dolents no.
4.- Els dubtes respecte a la salvació quan la mort s’ha presentat inesperada i on s’ha fet difícil la intervenció sacramental poden torturar els familiars, que es troben abatuts, qüestionats socialment i com a creients amb molts dubtes. L’acompanyament haurà de ser molt curós.
5.- L acompanyament no té per què demanar una uniformitat de creences en el que acompanya i és acompanyat. L’estimació i comprensió per part dels cristians ja és per si sol un missatge evangèlic. Podem ajudar a despertar una esperança si respectem processos.
6.- Oferir la nostra pregària pot ajudar a fer el dol. Tothom necessita elaborar una cosmovisió del futur. En Jesús ressuscitat hi ha la resposta més plena al temor a la mort.
7.- Ara que no es poden fer enterraments, o que si es fan és pràcticament sense assemblea, hi ha moltes maneres de ser al costat com a Església. La missa oferta des de la parròquia, comunicada i anunciada, encara que se celebri en privat, pot ser un gran consol per a la família.
8.- Les pràctiques de meditacions de tipus oriental han pres el lloc de les novenes i pregàries de l’Església. És un repte fer-nos presents amb un contingut més litúrgic.
9.- Una crisi com aquesta sacseja, igual que una mort traumàtica, l’esser humà. Déu hi és. Sense imposar res, sempre podem ser testimonis de l’esperança amb què vivim.
10.- Integrar la vida en la fe ens pot portar a una Setmana Santa intensa. La mort d’algú ens fa revifar la confiança en el Déu crucificat que ha vençut la mort.
Pistes per al dol en temps de Covid-19 (12)
Pregar des del confinament
1.- Aquesta és, i esperem que només per aquest any, la Setmana Santa més estranya de la nostra vida. L’experiència de reclusió i de desert alhora posa de manifest la nostra feblesa i fins i tot ara que tenim més temps ens pot costar pregar. També en el procés de dol, el cansament i el dolor fan que la pregària resti eixuta de vida. (Salm 137, 1-2: Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Sió. Als salzes que hi ha al bell mig teníem penjades les cítares.)
2.- Som com els deportats de Babilònia, allunyats de les nostres normalitats i rutines, de les nostres seguretats presents i futures. Hem pogut passar de la pregària desesperada al silenci i desencís. La pèrdua d’un ésser estimat pot suposar, fins i tot, la pèrdua de sentit.
3.- El dol pot portar a un aïllament on el meu dolor és incomprès i, per tant, no cal comunicar-lo. Per què pregar si ja tot està resolt i res no pot canviar?
4.- Aquest aïllament pot fer mal, ens pot estancar i fins i tot ens pot portar a identificar-nos molt més amb aquell que ja no hi és, que amb la resta que sí que hi són. Ens pot molestar la vitalitat dels que queden, que el món segueixi.
5.- En el dol hi ha un punt d’inflexió quan la persona que pateix es troba amb un altre que també pateix; i el dolor observat en l’altre el fa sortir de la seva cambra fosca per anar a consolar aquell qui plora. Es genera, doncs, una comunicació de dolor a dolor.
6.- Aquesta empatia en el dolor és la de la Creu. El crucificat es fa dolor per nosaltres.
7.- D’aquí que la pregària en l’acompanyament del qui pateix ha de tenir aquest moviment empàtic. Preguem amb l’altre des de la impotència amorosa de la creu.
8.- Oferint la nostra pregària sense pretensions fem arribar a l’altre que ens importa i que no el deixem sol. Passem així de l’aridesa de la pregària personal a la fecunditat de la pregària oferta als altres.
9.- Tenim experiències d’acompanyament a familiars que han perdut algú aquests dies on molts descobreixen en la pregària de l’Església un amor suau, viu i sincer.
10.- Integrant la vida en la pregària pot esdevenir una Setmana Santa inoblidable.
Pistes per al dol en temps de Covid-19 (11)
Emocions congelades en el confinament
1.- El fet de no haver pogut estar al costat de la persona que ens ha deixat, no haver estat a l’enterrament, estar tancats i no poder anar als llocs on aquella persona vivia, i ni tan sols no poder fer neteja de les seves pertinences, fa que les emocions pròpies d’un comiat estiguin com congelades, esperant el temps propici per ser expressades.
2.- Volem i temem. Quan s’acabi el confinament, per força estarem obligats a topar-nos amb la realitat que ara es troba allunyada i aïllada. En tenim ganes però ens fa por.
3.- Mentrestant juguem amb la irrealitat. Sabem què ha passat però encara ben bé no ens ho creiem. A mesura que es va acostant el final del confinament creix l’ansietat per topar-nos amb la realitat de l’absència.
4.- La primera vegada que anirem a trobar-nos amb aquesta realitat: la casa buida, treure la roba, les cendres o el nínxol, els llocs on anàvem junts, etc., pot ser traumàtic. És dolorós tocar per primera vegada l’absència. Normalment és més dolorós el que ens imaginem que el que després és en realitat.
5.- Les altres vegades ja no seran la primera. Serà necessari, per tant, fer aquell primer contacte. Sobretot en aquells llocs més referits a la mort en si: hospital, domicili, etc. Si ho dilatem en el temps allarguem l’ansietat d’afrontar-ho.
6.- Les emocions ballen en la forma i la intensitat, des del plor més fondo, que fins i tot pot ser necessari, fins al riure, o la tristor. Tot està dins del possible. El més habitual pot ser l’aparent absència d’emocions que no és altra cosa que un desglaç lent d’un dol que no s’ha fet i es difereix. No cal provocar res sinó acompanyar.
7.- Sovint la mort ve associada a temes econòmics, administratius i socials que cal resoldre i que també estaven congelats per la impossibilitat de sortir al carrer. Fins que no es resolen el dol s’estanca.
8.- El dol pot continuar congelat si hi ha altres temes que hem de resoldre i són necessaris per a la supervivència. Podem no permetre’ns plorar quan ho necessitem, treballar o buscar feina o cuidar els supervivents.
9.- La relació social, les pregàries exequials i el trobar-se amb motiu de la defunció ajudaran a normalitzar les emocions.
10.- Els dols del Covid-19 estaran lligats a les condicions socials que es donin. Cada mesura ens recorda el virus i indirectament la mort del nostre ésser estimat.
Pistes per al dol en temps de Covid-19 (10)
La por
1.- La mort d’algú proper és un fet que informa que també nosaltres o algun familiar proper pot morir. Això genera por i incertesa. En circumstàncies normals, el pas del temps esvaeix la por. Amb el coronavirus aquesta por, en canvi, es generalitza.
2.- Alhora que cerquem el perquè d’aquesta pandèmia, la necessitat de saber fa que cerquem amb escreix informació de la malaltia, afegint sovint altres temes que també generen incertesa com ara l’economia. Tot plegat augmenta la por.
3.- La por genera confusió, dificultant un raonament més ajustat a la realitat. Es necessita un distanciament del tema per ser una mica més objectius Caldria ser disciplinat en el temps dedicat a les informacions i als reenviaments de watsaps alarmistes.
4.- Si bé es convenient compartir els neguits per esvair-los, quan els interlocutors també estan espantats pot generar l’efecte contrari, augmentar la por.
