A la Bíblia, «casa» s’identifica amb «família», un concepte que, en el sentit actual, no existeix a les Sagrades Escriptures. És més, a l’Antic Testament la «casa» no sols incloïa la família consanguínia, sinó tots els que vivien sota un mateix sostre. El Nou Testament també usa sovint el terme «casa» per referir-se a la llar i a la família. Encara avui fem servir les expressions «dona records a casa» per referir-nos als familiars amb els qui convivim. I ara que hom parla de la cultura de la cura, es fa evident que és sobretot a casa, a la llar, on hem de cuidar-nos els uns als altres.
Per això, en el decurs de la història i fins ara mateix és un gran dol veure’s privat de casa, de llar, de sostre i veure’s forçat a ocupar un habitatge en condicions infrahumanes. Una llar és el més oposat al no-lloc, un concepte que, segons definició de l’antropòleg francès Marc Augé, designa un «espai intercanviable on l’ésser humà roman anònim».
Al Primer Pla d’aquest número, abordem novament el tema de la manca d’habitatge, apuntant de la mà dels professionals, a solucions concretes, com ara ampliar significativament el parc públic i el parc social d’hagitatge o l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, un model comunitari (la cooperativa és la titular dels habitatges), estable (la voluntat és de durada indefinida) i no especulatiu (s’impossibilita el lucre individual a partir del lloguer o la venda de l’habitatge) que requeriria mesures per part de les administracions que el facin més assequible. O bé la d’oferir un habitatge petit heretat a un lloguer baix. O cedir-lo a entitats socials un temps perquè puguin destinar-los a famílies. O suscitar més entitats socials especialitzades en l’àmbit immobiliari, tal com passa a França, Holanda o el Regne Unit. Finlàndia és l’únic país d’Europa que ha reduït la xifra de persones sense llar; allí es va crear el model Housing first (primer la llar) que a diferència del model d’escala (caracteritzat perquè la perso- na sense llar aconsegueix l’habitatge al final del seu procés de recuperació), defensa que perquè una persona sense llar millori, primer necessita tenir un habitatge permanent. A partir d’aquest model, l’Ajuntament de Barcelona va decidir, el 2015, implementar-lo. Els habitatges han de ser adequats perquè hi resideixi una sola persona i, excepcionalment, dues. (Vegeu el reportatge «Fora de tots, els sense llar».)
Tenir una llar, aquesta és la principal reivindicació dels qui malvivien en la nau incendiada el desembre passat al barri del Gorg de Badalona, un incendi que va posar al descobert l’existència de setanta assentaments similars a l’àrea de Barcelona, i que ha provocat la mobilització de diverses iniciatives socials i eclesials. Com afirma el cardenal Omella, «l’habitatge no es pot deixar en mans de l’oferta i la demanda».
