Aquests dies, inici de la primavera amb tota la bellesa que la natura ens ofereix, celebrem la Pasqua; aquest temps en què celebrem el triomf de la vida i com aquesta ens ofereix tot allò desitjable.

Alhora, si parem atenció al nostre entorn, si escoltem notícies o, sovint, relats de persones amb les quals ens trobem, no sembla que sigui així. Res no canvia, ni amb la primavera, ni amb la Pasqua. Les narracions continuen plenes de neguit, de dolor, de preocupació.

Amb tot això, sento molt endins la necessitat de continuar oferint espais de llum, d’esperança; il·luminar els signes que al nostre entorn ens assenyalen tota la possibilitat de transformació de què podem gaudir i fer reeixir (o ignorar, com sembla que ens hem acostumat a fer).

Francesc ens parla molt de l’esperança com la virtut que ens ajuda a no ofegar-nos en les dificultats de cada dia, ens sosté. Com a cristians no podem deixar-nos perdre l’alegria i la confiança, “quan no hi ha esperança humana hi ha aquesta virtut que et porta endavant, humil, senzilla, però que aporta una gran alegria, a vegades només pau…”. Com a seguidors de Jesús hem de viure amb esperança i ser-ne portadors al nostre entorn.

Estem obligats a tenir esperança, no podem deixar-nos caure en la gran temptació d’aquest temps que és la desesperació, viure sense esperança, ofegats en tantes dificultats i allò que la nostra societat ens posa al davant. Viure la Pasqua ha de ser sintònic amb alegria, pau… i esperança, potser avui més que res: molta esperança.