Aquesta és la regla d’or del diàleg, un exercici al qual no s’està gaire avesat. En el món de la comunicació domina sovint la incomunicació perquè la part que la configura es creu amb el dret d’imposar-la perquè altres interessos la mouen. Llavors, no hi ha diàleg, sols monòlegs. Una família entorn de la taula, cadascú amb el seu mòbil i parlant amb l’exterior; físicament junts, però molt lluny els uns dels altres. Un grup de nois i noies en rotllana, junts, cara a cara, es miren, però no s’escolten ni parlen, parlen amb altres. Una parella passejant, agafats de la mà, però cadascú comunicant-se amb algú altre. Ho és tot això, veritable comunicació?

El costum de la juxtaposició interpersonal ens fa físicament propers, però existencialment molt allunyats. És el drama d’una societat mediàtica que crea grans soledats, individualismes que fan estèril qualsevol intent de relació humana. El resultat sol ésser la indiferència o fins i tot el menyspreu: l’altre ja no interessa si no és per fer-ne d’ell una peça d’utilitat en benefici propi. És trist arribar a aquest punt quan no s’ha fet l’esforç humil d’escoltar, quan no hi ha hagut interès per posar entre l’un i l’altre un mínim d’humanitat. Per tant, primer escoltar, sobretot escoltar, després parlar però des d’allò que s’ha produït en el moment de l’escolta.

El diàleg, com tot mitjà de relació humana, està dins aquests paràmetres. És la paraula que m’arriba a través de l’altre, mitjançant la seva correspondència a la meva iniciativa de comunicació. Del diàleg caldrà parlar-ne sovint. I parlar-ne des de molts angles diversos, ja que tots els aspectes i àmbits de la vida ho necessiten.

El diàleg amb Déu té les mateixes característiques i està amarat tot ell de confiança. Per això, la pregària es nodreix de la capacitat d’escoltar i només pot esdevenir paraula pronunciada quan s’ha deixat omplir el cor de l’amor de Déu. Només prega escoltant qui se sent estimat, només prega parlant qui està disposat a estimar.