A Clàssics per a la vida, Nuccio Ordine s’adreça al professorat. Diu: “A l’aula d’un institut o d’un centre universitari un estudiant hauria de poder aprendre que —contràriament al que prediquen els gurus de la velocitat i de l’hegemonia del fast en qualsevol àmbit de la nostra vida—, l’aprenentatge demana lentitud, reflexió, silenci, recolliment.” I això amb l’objectiu de “formar ciutadans lliures, cultes, capaços de raonar de manera crítica i independent”. En una societat abocada al consum, hiperconnectada i on opera un cert darwinisme social, aquest missatge resulta pertinent. Els corrents pedagògics actuals prediquen la conveniència d’obrir l’escola a l’entorn, per interactuar-hi, comprendre’l i ser-ne crítics. Tanmateix el resultat és que, per un procés d’osmosi, el nostre sistema educatiu massa sovint s’assembla a la realitat que l’envolta.

Ens hauríem de preguntar quin és el sentit pregon del procés d’ensenyar i aprendre. Si l’objectiu rau a educar persones competents per viure amb plenitud en un món que canvia vertiginosament, assolir-ho demana garantir l’èxit educatiu de tothom, a partir de la realitat personal, socioeconòmica i cultural de cadascú. Alain Finkielkraut a Internet, el éxtasis inquietante defensa que cal protegir els centres educatius de les interferències externes, perquè es puguin consagrar a educar persones en una relació mestre i deixeble centrada en el saber. Una relació que promogui la personalització de l’aprenentatge, la reflexió serena i el conreu de les virtuts clàssiques. Precisament, el futur de la humanitat reclama que els ciutadans siguin capaços de senyorejar amb intel·ligència la realitat del seu temps, conjugant la resposta a llurs necessitats peremptòries amb uns valors humanistes de llarga tradició.

En una coneguda Carta als mestres de Catalunya, de l’any 1981, Salvador Espriu diu referit als mestres: “Jo veig encarnades en vostès (…) totes aquestes qualitats, totes aquestes excelses virtuts, i encara moltes d’altres, entre les quals una clara i altíssima vocació, l’abnegació, l’altruisme, la diligència, el no defallent treball. Bandejant la mediocritat, la grolleria, la improvisació, la imprecisió, el neci triomfalisme, el paralitzador pessimisme (…) contribuiran decisivament a formar els cossos, la sensibilitat, les ments i les ànimes dels nostres ciutadans.” Com afirma el poeta, el professorat constitueix la clau de volta de l’ensenyament, ara i sempre. La innovació ha de fer possible el progrés de tots els alumnes, tot enfortint el mestratge. I això malgrat que alguns podrien estar temptats de minimitzar la centralitat del rol docent en benefici de noves metodologies didàctiques.