L’estiu de l’any 587 Jerusalem és destruïda, el temple incendiat, i el rei, amb gran part de la població, deportat a Babilònia. Ezequiel forma part del grup de deportats a Babilònia, on va viure una teofania meravellosa:

 “Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. Al bell mig es veia un esclat de llum com el del metall incandescent. Al centre hi havia la figura de quatre vivents d’aparença humana. Cada un tenia quatre cares i quatre ales” (1,4-6).

En aquesta visió la glòria de Déu es mostra com un carro de foc (Mercabà), transportat per quatre vivents, amb cara d’home, ales d’àguila, cos de lleó i cames de bou.

Ezequiel contempla Jahvè deslligat de tot lloc, assegut sobre un carro mòbil, que es desplaça en totes les direccions. Animades per l’Esperit de Jahvè, les rodes li asseguren aquesta mobilitat sobre la terra, i les ales li permeten moure’s pels aires.

Déu no està lligat a un lloc físic; segueix el seu poble en totes les seves peregrinacions, èxodes i exilis. La glòria, al seu carro, surt de Jerusalem, roman un temps a l’exili i retorna de nou per habitar a la Jerusalem reconstruïda.

La glòria de Déu va sortir del temple i de la ciutat de Jerusalem per unir-se als exiliats, mostrant així que la comunitat, allà on es trobi, és el lloc de la seva presència. Una presència que podem descobrir avui en el rostre de cada immigrant, on podem acollir la glòria de Déu que també s’ha fet immigrant.