Begoña Román Maestre (Petrer, Alacant, 1965) omple amb facilitat l’aula magna del Seminari Conciliar de Barcelona en una formació —Tenir cura dels altres i d’un mateix. Una reflexió ètica— que imparteix al personal voluntari i professional de Càritas diocesana de Barcelona. A l’auditori, hi ha una majoria aclaparadora de dones, de fet un estudi sobre el personal voluntari i contractat de les entitats socials d’Església registrava que un 66% del voluntaris són dones i un 75% del personal contractat també són dones.

Román s’hi refereix a l’economia de les cures: «S’ha de ser realista i acceptar l’entorn en què vivim on malauradament «todo necio confunde valor y precio». Per tant, els discursos que per donar valor a les cures comencen a parlar de preus em semblen molt oportuns i raonables. Ara bé, hi ha cures que no tenen preu i s’ha d’aprofundir en el fet que tothom necessita estar en relació i cuidar».

També indica que la dependència no hauria de ser una categoria jurídica per accedir a uns recursos: «I això significa fer una esmena a la totalitat a l’antropologia liberal de la qual ens hem alimentat. Ens ha funcionat en moltes coses bé, però també comença a grinyolar: hem concebut l’ésser humà com a autònom i només excepcionalment necessitat per uns dies o amb una vellesa que duri poc. Gràcies a l’èxit de la tècnica, de la cronificació de malalties, de la millora en l’alimentació i en les qualitats de vida, tenim unes longevitats que fan més llarga la vida, però també posen més en relleu la necessitat del fet de tenir cura. I també perquè anem valorant cada vegada més l’essencial: les relacions, els afectes. I tenir cura té a veure amb això.»

La professora Román observa que «la dona, per cultura i tradició, no valorava tant el poder, la cúpula, fins i tot la retribució, sobretot si això anava lligat a renunciar a tenir cura de la família. Això també té molt a veure amb la immensa proliferació de malestar mental en la nostra societat. Perquè no tenim resoltes les cures ni en l’àmbit familiar, ni empresarial. [Les dones] tenim anorèxies de poder, no el volem perquè en tenim una visió excessivament violenta i, per tant, poc curosa del seu exercici. El dia que siguem capaços de fer polítiques de la cura haurem de pensar el poder del curar des d’un concepte que estigui lligat a la responsabilitat».

«Ser voluntari és molt més que fer de voluntari.» Amb aquesta afirmació la professora Begoña Román proposa la necessitat d’elaborar tota una ètica i una argumentació sobre el perquè de ser voluntari, més que una moral, ja que aquesta dimensió de la persona «no és un entreteniment, sinó una responsabilitat». En aquest sentit, la formació que Román va impartir al voluntariat de Càritas diocesana de Barcelona el 18 de gener passat posava molts «deures» a les persones que hi van assistir.

La professora Román va posar en relleu que en el voluntariat entren en joc quatre ètiques: la cívica, l’organitzativa, la professional i la personal. «L’ètica de la responsabilitat posa en el centre la fragilitat, la dependència, la vulnerabilitat, la solidaritat, sense crear situacions d’asimetria entre el voluntari i la persona a qui s’ajuda», va dir Román. Alhora que va apuntar alguns riscos com el de la dissolució de la responsabilitat en la xarxa organitzativa, el del paternalisme i el de l’infantilisme, el de jutjar els que venen a les organitzacions sol·licitant ajut o el del burn-out i la fatiga per compassió.