Amb el lema de regust sinodal «Preveres d’una Església en camí» estem immersos en la celebració del Dia del Seminari. Una ocasió que ens mostra l’oportunitat de discernir com servir millor en l’àmbit d’aquesta Església que no vol quedar aturada en el temps ni angoixada contemplant el passat, sinó que mira amb audàcia i esperança el futur que Déu assenyala, preparat per un present de renovació al qual no pot renunciar. Una Església en camí que és una Església en sortida, fidel al mandat missioner de Jesús: «Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat» (Mt 28,19-20). És molt significativa i urgent l’expressió «Aneu a tots els pobles», ja que reclama una actitud de rompre amb la comoditat d’esperar passivament que la gent «vingui».
El papa Francesc ho defineix molt bé dient que «Avui, en aquest “aneu” de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església, i tots som cridats a aquesta nova “sortida” missionera. Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli» (EG 20). Per això diu que «l’Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que primeregen, que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen» (EG 24). El seu desig, ben conscient del moment que vivim és que «posem els mitjans necessaris per avançar en el camí d’una conversió pastoral i missionera, que no pot deixar les coses com estan» (EG 25).
Recentment, en un discurs al Simposi «Per una teologia fonamental del sacerdoci» i des de la seva pròpia experiència, el mateix Francesc ens ha proposat un itinerari per a aquesta Església en camí. Conscient que vivim una època de canvi, veu que hi ha diferents maneres d’afrontar-lo: «El problema», diu, «és que moltes accions i actituds poden ser útils i bones, però no totes tenen gust d’Evangeli», i constata en diverses comunitats l’absència d’un fervor apostòlic contagiós que fa que no inspirin «entusiasme ni atracció, per exemple les comunitats funcionals, ben organitzades, però mancades d’entusiasme, on tot és al seu lloc, però hi falta el foc de l’Esperit». I afegeix que «on hi ha vida, fervor, desig de portar Crist als altres, sorgeixen vocacions genuïnes». La proposta és molt clara: quatre columnes constitutives de la nostra vida sacerdotal i que anomena les quatre «proximitats», perquè segueixen l’estil de Déu, que és fonamentalment un estil de proximitat especial, compassiva i tendra: proximitat a Déu, proximitat al bisbe, proximitat entre els preveres, proximitat al poble. Aquestes proximitats són una bona escola per jugar a la pista gran a la qual el prevere és convocat sense pors, sense rigidesa, sense reduir ni empobrir la missió. Les proximitats del Senyor no són una càrrega, sinó un regal que Ell fa per mantenir viva i fecunda la vocació.
