El Catecisme de l’Església ens ensenya que, després de la mort i del judici particular, existeix el purgatori. Hi llegim: “Els qui moren en la gràcia i l’amistat de Déu, però imperfectament purificats, tot i tenir la salvació eterna assegurada, sofreixen una purificació després de la mort, a fi d’obtenir la santedat necessària per entrar al goig del cel. L’Església anomena Purgatori aquesta purificació final dels elegits, que és totalment diferent del càstig dels condemnats” (CCE 1.030-1.031).

Aquesta realitat és la que estimula els batejats a pregar pels difunts per si es troben en aquesta situació ja que, per la comunió dels sants, també l’Església de la terra pot ajudar, amb la missa principalment, les oracions i altres sufragis, els qui han mort. Evidentment, les nostres pregàries no són necessàries als qui ja veuen Déu cara a cara en el cel i, alhora, són inútils als qui s’han condemnat, atès que les dues situacions són irreversibles. Sant Joan Crisòstom, referint-se als qui han mort salvats eternament però amb necessitat de purificació, deia: “No vacil·lem a prestar ajuda als qui han sortit d’aquest món i oferim per ells les nostres pregàries.”

És el que fem cada vegada que celebrem l’eucaristia. A més de la pregària dels fidels, en el cor i el cimal de la missa, la pregària eucarística, preguem pels qui són al purgatori. Les paraules amb què s’expressa aquest estat són plenes de fervor i de fe, així com de confiança en la misericòrdia divina.

En el cànon romà el sacerdot prega pels “que ens han precedit amb el senyal de la fe i que ara dormen el son de la pau”, i per “tots els qui reposen en Crist”. Semblantment, la pregària eucarística segona prega pels “nostres germans que moriren en l’esperança de la resurrecció”, és a dir, pels qui han viscut en la fe, i també “per tots els difunts que descansen en el si de la vostra misericòrdia”. Tant la primera com la segona pregària comencen pels germans en la fe difunts i s’allarga a tots els qui es troben en una situació de repòs, de descans en el si de la misericòrdia divina.

La pregària eucarística tercera és més sòbria en aquest punt, tot i que manté la diferència entre els creients en Crist i els altres. Diu: “Els nostres germans difunts i tots els qui han sortit d’aquest món en la vostra amistat, admeteu-los al vostre Regne”. Preguem pels germans en la fe, i per tots els “amics de Déu” difunts.

Aquesta diferència entre uns difunts cristians i els altres, s’emfatitza en la pregària quarta: “Recordeu-vos també dels qui han mort en la pau de Crist, i de tots els difunts, la fe dels quals només vós heu conegut.” Tanmateix, d’aquesta afirmació se’n pot desprendre també la convicció que, sense la fe, no és possible la salvació, per bé que el coneixement complet d’aquesta mateixa fe és cosa exclusiva de Déu.

En qualsevol cas, segons les quatre anàfores principals del nostre missal romà, l’estat de purgatori s’expressa en termes molt consoladors: descansar en la misericòrdia de Déu, dormir el son de la pau, gaudir de l’amistat divina, reposar en Crist… Ben mirat, i segons la pregària de la Mare Església, la purificació per a la visió beatífica de Déu no pot ser una cosa aterridora, sinó una preparació amorosa que ens disposi a contemplar l’Amor etern.