Hi ha dates que queden gravades en la memòria de les persones. Fa pocs dies passejàvem per Natzaret. Dies més tard encara havíem d’arribar a Betlem, Jericó i Jerusalem. Com en altres ocasions, acompanyava un grup de quaranta pelegrins del bisbat d’Urgell. Mai m’hauria imaginat el que passaria aquell mateix dissabte.

A la Galilea aquells dies de la nostra estada eren tranquils, quasi sense circulació per les carreteres. Hi havia la  pau pròpia dels dies festius i de vacances. Coincidien els dies del pelegrinatge amb la Festa de Sucot o Festa dels Tabernacles, era un temps de celebració. Hi havia per tot el país barraquetes casolanes als carrers i als balcons de les cases, eren les sucot, amb el sostre de canyes per veure el cel quan seus a dins, hi fas un àpat o fins i tot hi dorms.

Així, mirant cap al cel a través de les canyes del sostre, recordar que malgrat les precarietats viscudes l’esperança ens ve de Déu, que ens protegeix. Així eren els dies de principis d’octubre al nord i al sud del país.

Quan visito Natzaret, al costat de l’església dels cristians grecomelquites, sempre m’entretinc fent un cafè a la botiga d’uns amics armenis, la botiga dels Boghosian. De generacions viuen allà. Van arribar-hi fa més d’un segle quan fugien de les massacres perpetrades contra els armenis a l’est de l’actual Turquia.

Amb en Berg, ens  hem posat a parlar de la deportació de la població de Nagorno-Karabakh, a la qual algun noticiari li havia dedicat mínims minuts d’atenció. Tot un país buidat de la seva gent, tots armenis, obligats a abandonar casa seva, les seves esglésies, els seus cementiris amb els seus morts allà enterrats. Recordo visitar aquelles esglésies armènies a les muntanyes de l’antiga regió d’Artsakh. Guerra i deportació. El silenci per resposta de tot un món que mira però no hi veu.

Mentre parlàvem de la incomprensió del món, no m’imaginava que Nagorno-Karabakh no seria l’únic país que havia visitat no feia gaire temps que quedaria marcat per la manifestació més violenta d’un conflicte entre diferents grups humans.

La inhumanitat, de sobte, amb el vestit de la guerra, comença a passejar impunement per ciutats que feia poc que havíem visitat. La desolació arriba al cor de molta població. La població d’aquí i d’allà. El terror de la guerra amb les seves pròpies eines transforma els llocs, les persones, l’aire, la terra, el cel. La confusió, el caos, la sang, el dolor, l’odi fan via pas a pas, i  ignorant els justos, cauen els sostres que protegeixen la mirada cap al cel. Els morts clamen ofegats per la foscor i la incomprensió dels homes.

Desitgem que després del dolor arribi el temps de la pau, que torni el respecte a la vida, a l’esser humà i a la seva dignitat. Que tornin aviat els dies d’alçar la mirada cap al cel per veure el prodigi de la creació i no les armes de destrucció. Que el silenci ocupi l’espai, i que les armes que causen els crits i els plors, no es deixin sentir més.