Aquest és el sentiment que vivim a les escoles les primeres setmanes d’un nou curs que, tot i l’avançament del seu inici, ha començat amb el mateix entusiasme que els docents hi posem, perquè ens ve de sèrie, en el dia a dia de la nostra vocació. I estem d’enhorabona perquè l’escola ha tornat a l’escola, després que la pandèmia ens portés dures restriccions que frenaren l’evolució natural de la maduresa i els aprenentatges de l’alumnat. Sí, l’escola ha tornat, per fi, a l’escola, a l’alegria i les abraçades de les entrades, a la barreja d’infants de diferents aules i edats als patis, als treballs en grups cooperatius sense límits, a tenir les aules plenes de vida sense haver d’aturar-nos constantment per posar termòmetres, trucar les famílies o substituir els substituts dels companys en quarantena, desbordant així el sistema. Avui a les escoles estem feliços d’haver tornat a la normalitat que esperàvem amb candeletes, perquè tot plegat se’ns ha fet massa llarg, sobretot als infants i joves.
Ara bé, esperàvem de veritat que “tota” l’escola tornés a l’escola? Sent sincer, jo esperava que no fos tota l’escola la que tornés a la quotidianitat de les aules: esperava que no tornessin a aportar novetats, a darrera hora, els que s’entesten a dissenyar-les des dels despatxos sense consens i amb explicacions que no acontenten la comunitat educativa. Per a quan la presència de docents de llarga trajectòria escolar preparant lleis, projectes i qualsevol iniciativa que hagi d’arribar a l’aula? Que difícil d’entendre que aquesta sigui, encara avui, una necessitat urgent al nostre sistema educatiu! I esperava, també, que no tornessin a ser reals les diferències i menysteniments de certs sectors cap a l’escola d’iniciativa social que fa un servei educatiu públic i de qualitat, amb debats esbiaixats parlant d’economia i segregació. Que bo que seria conèixer la gran majoria d’escoles concertades i l’acció social i d’inclusió que fan arreu del país!
Per sort, l’alegria de la tornada a l’escola desconfinada supera el desencís d’allò que costa canviar i va en contra d’un model educatiu més just per a tothom, més equitatiu en oportunitats per a tot tipus de centres, per a tot el personal educatiu i, sobretot, per a les famílies, i que sigui fruit d’un gran consens en el qual els professionals siguem els veritables protagonistes. Amb visió i treball conjunt de tots els sectors educatius del país és com aconseguirem que infants i joves tinguin el millor futur possible en un món que viu en un canvi vertiginós i constant, en el qual cal estar ben preparats, sobretot, de ment i cor. No perdem l’esperança i celebrem que el nou curs ja està fent camí.
