El sacerdot Rafael Vázquez Jiménez, doctor en Teologia Dogmàtica per la Universitat Gregoriana de Roma, és director de la Comissió per a la Doctrina de la Fe de la Conferència Episcopal Espanyola i director del Secretariat de la Subcomissió episcopal per a les Relacions Interconfessionals i el Diàleg Interreligiós. També és sotsdirector del Centre Superior d’Estudis Teològics San Pablo a Màlaga. És un de los quatre autors i coordinadors de llibre Caminar juntos. Manual de ecumenismo, publicat per San Esteban Editorial. El proper dimecres 3 de maig, a les 12.00, tindrà lloc la presentació del volum a l’Ateneu Universitari Sant Pacià de Barcelona.

¿Quin és l’objectiu principal d’aquest llibre?

Ser un instrument per a la formació ecumènica de sacerdots, religiosos i laics. La formació és fonamental per a una bona praxis ecumènica, que eviti el risc del relativisme en els diàlegs i postures intransigents de temps passats. Avui dia ens calen persones ben formades i sensibilitzades amb l’ecumenisme, atès que la realitat en què hem de viure la nostra fe cristiana és confessionalment plural; per això el sacerdot, el religiós, el laic en aquests moments ha de ser un home i una dona del diàleg.

¿N’ha estat complexa l’elaboració?

Durant tres anys, quatre professors (Antoni Matabosch, Fernando Rodríguez Garrapucho, Andrés Valencia i un servidor) ens hem encarregat de coordinar l’edició d’aquest manual, en el qual s’han convidat a participar altres experts en ecumenisme de diverses facultats, tant europees com sud-americanes, i pertanyents a diferents confessions cristianes. L’experiència ha estat àrdua, ja que s’ha hagut de consensuar esquemes, índexs, temàtiques…, però, alhora, d’un gran enriquiment en contrastar opinions, reflexions teològiques, etc. El manual que presentem és fruit del diàleg i del consens, i vol ser un instrument per al diàleg.

La convivència amb persones d’altres confessions religioses cristianes pot suposar un enriquiment des del punt de vista personal i espiritual?

En l’ecumenisme, a més dels diàlegs pròpiament entre experts i teòlegs, es parla del diàleg de la vida, que és el que ens du a establir relacions d’amistat i col·laboració en el dia a dia. Aquestes relacions són molt positives perquè permet descobrir l’altre en allò que és comú de l’existència humana; un altre igual a mi que plora i riu, estima i pateix, i cerca resposta a les mateixes preguntes. I, en el cas del diàleg ecumènic, algú amb el qual compartim un mateix baptisme, i una mateixa fe en Jesucrist, amb qui puc pregar i donar testimoni comú de l’Evangeli. Això obre el cor, la ment i ens ajuda a descobrir que ens uneix molt, malgrat les nostres diferències.

“La pregària comuna és l’ànima del moviment ecumènic”

Iniciatives com la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians o les trobades organitzades per la Comunitat de Taizé contribueixen a l’anhel de caminar plegats cap a un horitzó comú?

La pregària comuna és l’«ànima» del moviment ecumènic, deia el Concili Vaticà II en el decret Unitatis redintegratio, i fa uns anys el papa Francesc deia que era l’«oxigen» de l’ecumenisme. Quan preguem junts, el Senyor fa caure els murs de les nostres divisions. Ell ens desmunta i ens fa sentir units en una mateixa fe, es crea un espai de llibertat en el Senyor i això ens anima a continuar avançant en aquest camí d’unitat, fins que un dia puguem asseure’ns junts al voltant de la mateixa taula de l’Eucaristia, que serà la màxima expressió de la unitat visible que anhelem assolir.

Per què provoca tanta desconfiança parlar encara avui d’ecumenisme?

La manca de formació ha comportat que en molts àmbits es mal interpreti l’ecumenisme. Molts pensen que l’ecumenisme és una negociació en què hem de cedir elements fonamentals de la nostra fe; uns altres temen perdre la seva pròpia identitat en el diàleg, per por a ser absorbits per les majories… Res a veure amb l’ecumenisme! I per això la necessitat de la formació ecumènica. El diàleg ha de ser molt respectuós amb la identitat dels interlocutors i ens situa en estat de recerca de la Veritat en l’enriquiment de l’intercanvi. L’ecumenisme ens desinstal·la de posicions que poden estar contaminades pel pecat, i ens ajuda a tots a ser més fidels a la voluntat de Crist per a la seva Església.

En quin moment es troba actualment el diàleg ecumènic?

Acostumo a dir que si comparem la nostra situació actual amb la de fa seixanta o setanta anys, podem estar més que satisfets de tot el que s’ha avançat en aquests anys, després de segles de divisió i excomunions recíproques. Avui hem deixat de mirar-nos amb recels; les diferents Esglésies i comunitats eclesials, en la seva majoria, estam en disposició per dialogar i col·laborar juntes. Hi ha un gran respecte i estima per l’altre, i hem avançat molt en documents de convergència i acords. Però l’ésser humà és impacient i es agradaria anar més ràpid, i que tots aquests acords sobre el paper es transparentin més en la realitat de les nostres Esglésies. Las presses, això no obstant, poden fer-nos ensopegar. Deixem que continuï sent l’Esperit Sant el que marqui el ritme de la comunió, però tampoc no li posem obstacles.