Eric, Pol, Ferran i Adrià, quatre joves de la diòcesi de Tortosa, el 7 d’agost passat vam tenir l’oportunitat única de conèixer i xerrar amb el papa Francesc.

Tot comença uns mesos abans, quan se’ns ocorre de demanar a Mons. Jordi Bertomeu, un sacerdot tortosí, amic i acompanyant amb aquells mossens que ara tant ens ajuden, també oficial del Dicasteri per la Doctrina de la Fe, que ens enviés una fotografia si podia ser dedicada del Sant Pare.

El Papa, quan va saber de la nostra petició, va proposar a Mons. Jordi per què no conèixer-nos personalment. Així, per sorpresa nostra, vam tenir una trobada privada amb el Sant Pare, al seu apartament, relaxada i sobretot molt commovent. Ens vam preparar espiritualment unes setmanes. Ho vam comentar al nostre bisbe Sergi i als parents i com mes s’atançava el moment, més creixia l’expectació.

Així, doncs, aquell dimecres, després de dinar, el Papa ens va rebre a Santa Marta. El lloc on ens va acollir era petit i humil, no hi havia molta decoració i aquesta molt càlida, amb quadres i alguna escultura que es veia important no tant pel valor artístic com sentimental. Tot senzill i càlid. Molt familiar.

El Papa estava assegut en una cadira d’aquella saleta d’estar. En entrar, es va aixecar, ens va donar la mà i ens va fer dos petons a tots, fent de tot per rebre’ns de manera propera. Mons. Jordi ens va presentar. Va dir al Sant Pare que érem de la ciutat de Tortosa, quatre vocacionats al sacerdoci. Li va explicar per damunt algunes dades curioses de la biografia de cada u de nosaltres, que n’hi ha. Tots molt diferents però des que ens hem conegut, tots amics.

El Papa, com que ens veia molt nerviosos, va trencar el gel. El primer que va dir-nos amb el seu accent argentí tan característic, amb aquell toc divertit i bromista que el caracteritza, fou: ¿Ustedes quieren ser curas? ¡Están loquitos! Aquí va ser quan Ferran, el major dels quatre, estudiant de quart d’història, es va animar a fer-li una pregunta crua i contundent. Era sobre el futur dels capellans.

Va explicar que els quatre estem en un grup de vint joves d’Acció Catòlica de Tortosa i que ens fa molt de bé per a formar-nos com a apòstols entre els joves i per als joves. Va subratllar la labor que fan allí Rosa Cid i Toni Caballol. Ferran, a més, li va dir al Papa que estiuejava en un poblet de la muntanya del Maestrat, Olocau, i que quan anava a missa, entre els fidels, només hi havia alguna velleta. Això li provocava molts interrogants. “Què fer amb la nostra vocació sacerdotal en una església majoritàriament envellida? I si les esglésies s’acaben de buidar d’aquí a pocs anys, com ser capellà llavors?”

El Papa ens va donar una resposta sorprenent. Ens va dir, en primer lloc, que ningú no ens enganyés: la vocació de ser sacerdot és un gran regal però és també molt difícil i sacrificada. Va subratllar l’alegria que li donàvem com a Papa en dir-li que volíem ser sacerdots. I va afegir: ser sacerdot, avui més que mai, vol dir ser sacerdot de tots, de tothom, fins i tot dels qui no van a l’església. El sacerdot és el sacerdot de tot el poble. El sacerdot del futur, ens va dir, no serà el sacerdot tancat a la sagristia o al despatx, sinó aquell que surt, que va a casa dels altres, que va a casa dels immigrants. El que comparteix la vida dels seus convilatans, siguin o no cristians. Ens va dir mig divertit: vull prohibir el sacerdot de despatx! Va animar-nos a obrir-nos ja des d’ara als altres, a sortir, a anar en nom de Crist als llocs més allunyats d’ell i a les perifèries.   

Ens va dir, en primer lloc, que ningú no ens enganyés: la vocació de ser sacerdot és un gran regal però és també molt difícil i sacrificada

Jo mateix, estudiant de segon de filosofia a l’Autònoma, li vaig preguntar: “Sant Pare, soc Adrià. Encara no em crec que estigui parlant aquí amb vostè. M’estic preguntant tot el dia com podem donar gràcies a Déu. Els cristians sentim que tot, absolutament tot, ho hem rebut d’Ell, la família, els amics, el món: tot. Com donar gràcies per tant?” El Sant Pare em va respondre que experimentar com a jove que soc aquesta gratuïtat de Déu és molt gran. Ens va dir que els cristians hem d’aprendre a viure amb aquest estupor (textualment) tota la vida. Va repetir “estupor” alguna vegada més. Va arrodonir-ho animant-nos a viure aquests regals amb alegria i amb humor, però sempre entregant-nos als altres, compartint el molt o poc que tinguéssim.

Eric, el més jove, enguany estudiant de primer curs d’ADE, va preguntar-li: “Com podem portar als altres, com a joves cristians, l’amor de Déu en el dia a dia, en la nostra quotidianitat? No sempre l’ambient ens ho posa fàcil.” El Papa va remarcar la importància del somriure, de la disponibilitat, de l’alegria i de l’humor. Ens va dir que portar l’amor de Déu, la major part de vegades, és portar un somriure als altres, és fer-los riure i viure, és fer que se sentin estimats, és no deixar que la tristesa i els mals dies acabin amb ells.

Ens va dir que portar l’amor de Déu, la major part de vegades, és portar un somriure als altres, és fer-los riure i viure, és fer que se sentin estimats, és no deixar que la tristesa i els mals dies acabin amb ells.

Llavors ens va dir: “Les voy a contar un secreto pontificio. Yo, cuando estoy triste me voy al baño, me miro al espejo y hago muecas para hacerne reír. Asi salgo con una sonrisa en la boca. ¡Haced lo mismo! Oren cada mañana, como yo, con la oración para pedir buen humor de san Tomás Moro.”

Pol, estudiant de primer de dret, va preguntar-li què fer amb aquella por que no ens deixa avançar amb la nostra vocació. “Què fer quan tinc por de ser capellà?” El Papa, mirant-nos com ho faria el nostre acompanyant espiritual, sense solemnitat però amb la saviesa que donen la pregària i els anys, ens va respondre que hi ha pors bones i pors dolentes. Com discernir-ho? Hi ha pors que ens frenen per tal de no fer coses dolentes. Són aquelles pors que neixen del respecte per l’altre o per la situació. Aquestes són bones. En canvi, hi ha pors que ens paralitzen, que no ens deixen viure, que no ens permeten avançar: aquestes últimes, millor extirpar-les ja que no venen de Déu. Déu ens vol joves sense por. Ell ens vol plenament lliures per al seu servei.

Hi ha pors que ens paralitzen, que no ens deixen viure, que no ens permeten avançar: aquestes últimes, millor extirpar-les ja que no venen de Déu

Li haviem portat un poc de pernil bo que sabem que li agrada i Pol li va regalar un rosari molt especial, que la seva mare, infermera, havia rebut d’una religiosa agonitzant. El Papa li ho agrair, va besar el rosari i a més, va subratllar que anàvem amb vestit tot i la calor del dia.

Pol li va dir: “Este verano hacemos voluntariado en Cáritas y allí, en el ropero, compramos los trajes por 10 euros” (un de nosaltres, rient, va afegir que el seu era millor, de 15 euros). El Papa va afegir tot fent broma: “Estoy seguro de que os quedan mejor a vosotros que a los muertos que los llevarían!”

Finalment, l’últim regal: el Papa va accedir a fer-nos un vídeo dedicat al nostre grup d’Acció Catòlica al Patronat de Tortosa. Els quatre ens sentim profundament privilegiats per aquella més de mitja hora amb Francesc. A més d’aquesta incipient vocació, amb la trobada amb el Papa hem rebut un do de Déu que no mereixem, però que guardarem en el nostre cor per sempre. És un regal que no ens podíem quedar per a nosaltres. Per això l’hem volgut compartir amb tu.