Els cristians sabem que la caritat, quan és l’expressió de com Jesús estima, esdevé amor sòlid, esdevé solidaritat. Citant Deus caritas est, hem de dir que l’amor és gratuït, i qui exerceix la caritat en nom de l’Església és conscient que l’amor, en la seva puresa i gratuïtat, és el millor testimoni del Déu en qui creiem i que ens impulsa a estimar. El cristià sap quan és temps de parlar de Déu i quan és oportú callar sobre Ell, deixant que parli només l’amor. Sap que Déu és amor (1Jn 4,8) i que es fa present just en els moments en què no es fa més que estimar (cf. DCE 31c).

Davant hores de pors i incerteses, i davant d’un esforç sobrehumà per evitar contagis i mals pitjors, Càritas no ha parat d’actuar i atendre tot el que es presentava. S’ha posat en evidència la qualitat de persones i institucions que en els moments més crítics han fet de l’entrega la seva responsabilitat diària, moltes vegades amb mitjans ben precaris. Tothom ha reconegut aquesta actitud d’amor solidari, especialment les persones més afectades i que s’han vist acompanyades i restablertes de la seva precària situació.

Quan celebrem l’Eucaristia, trobem el fonament de l’acció caritativa que hem decidit emprendre. Partint el pa, el repartim i aquesta és l’única manera de poder viure el goig del compartir. Fent-nos amor, partim i repartim, perquè som allò que donem, som amor. Per això, aquest amor que som i que ve de Déu, volem que sigui do per a tothom, i que ens faci mirar amb tendresa, escoltar amb paciència, cuidar la fragilitat, compartir amb generositat, perdonar, sobretot. És l’espiritualitat del bon Samarità, la d’un cor que veu on hi ha necessitat i actua en conseqüència.