Mai no hauríem pogut imaginar quan érem petits i vèiem pel·lícules de guerra, que un dia veuríem en directe el trist i horrible espectacle de contemplar com es mata en directe, en viu. Davant les guerres en curs, quan veiem que domina més la llei del talió que no l’amor als enemics, un es demana: quin és el camí possible per arribar a un bon enteniment i fer que la fidelitat i l’amor es trobin i la justícia i la pau s’abracin?

Mentrestant, les xifres de morts, a la terra de Jesús, ja passen de 42.000. Qui és capaç d’assumir aquest genocidi i viure amb la consciència tranquil·la? Qui és capaç d’apropiar-se el primer atemptat de 1.200 morts i també quedar tan tranquil i amb ganes de represàlies? En tota confrontació, és molt difícil prendre partit quan hi ha tant d’odi, tanta resposta irracional. Però, si un s’ha de posar d’una part, ha de ser de part de les víctimes, i cal agrair l’exemple i l’acció solidària de tants voluntaris que mai no acaben la feina de socórrer noves víctimes. Mentre molts són evacuats i marxen de la guerra, són un exemple aquells religiosos que han decidit quedar-se i estar al costat dels qui necessiten més ajuda, mentre les bombes els cauen a pocs metres.

En aquestes circumstàncies, encara que sigui difícil i sembli una utopia, no haurem de callar la motivació de l’esperança, la que ve imperada per la confiança i l’amor. Paraules estranyes enmig de l’odi de guerra i de l’abús obsessiu de poder. Ningú no ens impedirà que diguem ben fort que la humilitat i el perdó en són la solució, la que renuncia a la violència i es decideix a començar de nou des de l’amor, com ho ensenya i practica Jesús.