Una figura de referència per al diàleg i la confluència entre les creences és Raimon Pànikkar, que va morir l’any 2010 als 91 anys. Ara, 10 anys i mig després del seu traspàs, s’ha publicat Una cristofania, nova entrega de l’Opera Omnia del sacerdot i gran pensador català. És el dotzè títol d’unes obres completes que segueixen el seu camí en català de la mà de Fragmenta Editorial. Aquest volum és el segon dedicat al cristianisme, amb escrits publicats per Raimon Pànikkar des dels anys 80 del segle XX fins a principis del XXI. És un període de sis dècades seguit amb un cert ordre cronològic, dins “el pelegrinatge vital de recerca i conreu de la plenitud humana” seguit per Pànikkar, com es diu a la introducció. A partir d’una selecció de textos de Milena Carrara, el coordinador de l’edició, Xavier Serra Narciso, ha comptat amb Montserrat Camps, Esteve Serra Arús i Josep Torras com a traductors. El mateix Serra Narciso ha explicat aquest dimarts, en una entrevista a l’espai Temps de diàleg dins el programa El Mirador de l’actualitat de Ràdio Estel, que la clau d’aquest llibre és “el replantejament de molts aspectes sobre qui és Crist, en relació amb altres creences”.
Una cristofania s’afegeix als volums del que acabarà sent una gran col·lecció, l’Opera Omnia de Raimon Pànikkar. Aquest llibre està estructurat en dues grans parts, una primera amb textos més interreligiosos a partir d’allò que el pensador de Tavertet va assumir sobretot de l’hinduisme i el budisme però sense deixar de ser cristià, com ell deia, i una segona que coincideix amb ‘La plenitud de l’home’, títol del treball que Pànikkar definia com la seva “renovada confessió de fe cristiana resultat de tota una vida”. Quin és el gran missatge d’aquest segon llibre dedicat al cristianisme en Raimon Pànikkar?
Ens trobem aquí un Pànikkar molt experiencial, místic i també visionari profètic. Més que un gran missatge, tenim la gran pregunta: Què vol dir ser cristià avui dia? Ens podem preguntar sobre la identitat cristiana? Què vol dir, en el món d’avui, que una persona fa confessió de fe i afirma que Jesús és el Crist? Pànikkar deia sovint que la qüestió no era si un altre món era possible, sinó que aquest és impossible. En l’inici, planteja una tercera etapa en la història del cristianisme, després d’un primer mil·lenni que va ser el de la cristiandat (un poble, una cultura i una civilització) i un segon que va incorporar la cosmovisió, la filosofia i la idea. Aquesta nova fase està oberta a allò que Raimon Pànikkar anomena ‘la cristania’, un cristianisme que es pregunta per l’aspecte místic de Jesús, essencial per entendre ‘una nova esperança’, una maduresa cristiana a partir de l’obertura a l’esperit i del retrobament amb el cos i el cosmos. Ell deia que cada ésser és una cristofania, una manifestació de l’aventura crística de tota la realitat, que és alhora material, humana i divina. És per això que inclou una crítica al món contemporani que redueix la realitat a pura matèria.
Aquest gran llibre, Una cristofania, es completa amb fragments d’algunes cartes escrites per Raimon Pànikkar a Patrick D’Souza, bisbe de la diòcesi índia de Varanasi, en què el pensador català expressa el seu compromís sacerdotal en comunió amb l’Església fins al final de la seva vida. Com s’explica aquesta fidelitat com a prevere catòlic des de la seva integració en el budisme i l’hinduisme?
De fet, puc respondre amb un fragment del mateix Raimon Pànikkar: “Quan confesso ser catòlic, no tinc el sentiment ni la voluntat ni la idea de pertànyer a una secta religiosa que ha existit sobre la terra des de fa dos mil·lennis, en el sentit millor sentit i més tradicional de la paraula, sinó que confesso pertànyer a l’espècia humana o, millor encara, a tota la realitat”. Pànikkar se sent sacerdot en el sentit de poder situar-se en aquell centre. En un altre moment, diu que “aquesta experiència de maduresa cristiana és triple: el trobament amb Crist en el centre d’un mateix, de la comunitat humana i de la realitat”. En aquest sentit, tots som sacerdots, totes les persones de les tradicions cristianes o altres. Tots estem cridats a trobar aquest centre, aquesta cruïlla, on allò humà, allò material i allò diví o espiritual es troben.
L’editor de Fragmenta, Ignasi Moreta, diu que la figura de Raimon Pànikkar demostra que “les religions no competeixen sinó que s’interfecunden”. Podem dir que aquest nou llibre, ‘Una cristofania’, enforteix aquesta idea sobre la convivència interreligiosa?
S’interfecunden però, més que referir-se a la convivència, aquesta interfecundació és incòmoda perquè planteja un diàleg amb la pròpia tradició. Més que la idea que les diferents confessions estan cadascuna en el seu espai i es troben o dialoguen de tant en tant, Pànikkar (a partir de la seva evolució confessant la fe cristiana, budista i hinduista) provoca una transformació, una metanoia o un canvi d’esperit, replantejant la pròpia creença en el sentit de preguntar-se què vol dir a cadascú la religió que ha oblidat en molts aspectes i que altres tradicions poden posar al davant del mirall. En aquest sentit, Pànikkar és un revolucionari. A més, sempre és incòmode per als cristians, però també per als hindús, per als budistes i per al món modern.
Aquest llibre és el 12è d’unes obres completes de Raimon Pànikkar que es completaran, des de Fragmenta Editorial, amb 19 volums. Amb quines raons recomanaria llegir ‘Una cristofania’?
No sé si recomanaria llegir-lo. Faig broma perquè, de vegades, prohibia als alumnes de Secundària llegir algun llibre i hi havia algú que, en sortir de classe, el primer que feia era comprar-lo. Dic això perquè aquest és un llibre incòmode i difícil, en el sentit que replanteja coses. No és d’autoajuda, sinó d’autoreplantejament.
