El 13 de febrer passat, Dia Mundial de la Ràdio, va fer deu anys de la mort d’en Ramon Fraxedas Calduch, un dels pares de Ràdio Estel i de Ràdio Principat. La seva opció per emetre en format de ràdio-fórmula musical, amb continguts intercalats —de serveis, informatius, religiosos i culturals—, va ser l’èxit de les dues emissores, treballant molts anys en cadena. Un model de ràdio amable, proper, profund i no competitiu que et reposava, t’ajudava a cicatritzar les ferides del dedins i, enmig del tràfec quotidià, t’arribava a portar al llindar pressentit del Misteri. Arreu on anaves del territori, al taxi, a la botiga, a l’administració pública, a la granja, hi havia gent de tots colors i sensibilitats que et deia: “Ràdio Estel? És la meva. La tinc sempre sintonitzada.” Es feu famosa l’anècdota del taxista: “És la ràdio dels capellans. Bona música sempre i, de tant en tant, diuen coses que no molesten.”
Des del principi, va comptar amb l’aliança de la Maria-Sierra Rodríguez i d’altres joves professionals. Subratllo el seu nom perquè ella fou —i encara és— la responsable de la pauta musical. I amb la seva sensibilitat delicada ha sabut trobar l’equilibri de gèneres que, per a molts, és l’oportú. Diu Francesc Torralba que entre la paraula i el silenci hi ha la música. A la ràdio el silenci pertorba, la paraula fatiga, la música pot suggerir paraules i provocar silencis. I l’equilibri de gèneres musicals a Ràdio Estel és, encara avui, encomiable. Molts l’han imitat, cap l’ha igualat. I sé que mossèn Xavier Morlans, un dels nostres millors cantautors, dissenteix i que aquests anys ha practicat una lleial oposició, del tot respectable. Caminem junts, en comunió.
En Ramon, home d’arrelades conviccions catòliques, amb una consagració peculiar a l’Església, va comprendre que la ràdio en mans de la comunitat creient ha de ser un instrument de servei, no de poder. Ell vivia el seu treball com una missió. I per això, tot i que va morir encara jove, el seu llegat perdura i l’emissora es manté en antena.
Aleshores i ara, en tots els estaments sorgirà la veu: “I tot això qui ho paga?” En Ramon estava convençut que, més enllà de tots els esforços i campanyes de captació de recursos, la Providència és la que guia el curs de la història, de l’economia que segueix els paradigmes evangèlics i de la ràdio. I va convèncer els bisbes Joan Carrera Planas i Joan Martí Alanis.
Repetia Eduard Bosch, biblista, als qui fórem els seus alumnes a la Facultat de Teologia, que el pecat del poble d’Israel a l’Antic Testament era voler ser un poble com els altres. En aquests trenta anys de singladura de Ràdio Estel, m’he persuadit que aquest pot ser també el nostre pecat col·lectiu, a la ràdio: voler ser com les altres. Som en temps de Quaresma i sempre estem a temps de rectificar. Ramon, segueix vetllant pels qui creiem que et vàrem comprendre.
