Durant el confinament molta gent ha començat aapreciar el valor dels ginys tecnològics que ens permeten estar en contacte,verificar com estan els nostres parents, compartir fins i tot momentsd’espiritualitat i pregària. Les aplicacions amb càmera han tingut un augment dràsticen el nombre d’usuaris, i fins i tot els més escèptics s’han entregat a mansd’aquestes plataformes per tal de comunicar-se amb els éssers estimats.

Entre les moltes tecnologies més o menys novesque tothom fa servir, emergeix de nou, de forma sorprenent, el valor deltelèfon com a vehicle per a una trucada de veu. Semblava que aquest vell amic seriasuperat per internet i les xarxes socials, sepultat per l’smartphone sota lesmilers d’aplicacions que s’hi gestionen. Però la trucada de veu recupera unprotagonisme propi, tot ressorgint de les aparents cendres analògiques.

Si féssim una escala per detectar l’interès del’altre per nosaltres segons el mitjà emprat, possiblement el més baix seriaqualsevol enviament col·lectiu i impersonal de missatges: la típica cadena que jamolts ni llegim. D’entre els enviaments personals, el correu electrònic, encaraque imprescindible, tampoc no té una particular calidesa. El missatge de textamb un gif o icones de globus de colors perd punts ràpidament; s’haestandarditzat i no aporta una sensació d’afecte autèntic, tret que el missatgesigui realment personal.

Aquí entra la trucada de telèfon en la sevaesplendor. És temps compartit, i d’una manera molt més personal. L’altre emdedica una estona. Quin privilegi, en un món tan ciberocupat! Fins i tot és unapostolat: trucar a persones soles, amb un «bon dia» o «bona nit», amb tempsperquè responguin realment com estan, és un regal que no té preu. Siguem-neconscients i compartim temps assossegat. Beneït telèfon.