El dijous 31 d’agost s’ha celebrat la segona jornada de reflexió a l’entorn de les neurociències i la teologia, en el marc de les Jornades de Teologia, organitzades per la Delegació d’Ensenyament, i que ha estat protagonitzada per les ponències i aportacions del teòleg i filòsof, Francesc Torralba, que també és el coordinador acadèmic d’aquestes tradicionals jornades de formació, obertes a tothom, i especialment orientades a professors i mestres de religió, catequistes, sacerdots, i animadors de pastoral de la diòcesi. 

L’arquebisbe Joan-Enric ha presidit la jornada, celebrada a la sala d’actes del Seminari diocesà d’Urgell. Mons. Vives ha destacat la renovació en el càrrec del Dr. Francesc Torralba, com a membre del Discasteri per a la Cultura i l’Educació de la Santa Seu. El Dr. Torralba ha iniciat la seva participació explicant la seva experiència personal de com les Jornades de Teologia organitzades pel bisbat d’Urgell enguany han estat un moment privilegiat a nivell personal per guarir i reflexionar la pèrdua i el dol per la mort sobtada del seu fill. Des d’un llenguatge filosòfic, fent de pont amb el discurs de les ponències del Dr. Duran del dia anterior, ha explorat com totes dues disciplines, neurociències i teologia, mostren intuïcions molt comunes i semblants respecte a què és allò que ens fa singulars i quin és el lloc que ocupem en la Creació.

En la primera ponència, titulada Quina és la singularitat humana? El nostre lloc en el cosmos, ha explorat com la filosofia és l’eina emprada per aclarir o projectar llum a un debat que al llarg dels segles ha demostrat ser molt complex, variat i avui dia encara actiu.

Sobre la singularitat humana, el Dr. Torralba respon a la pregunta identificant tres elements que, alhora, envolten els dos debats esmentats amb anterioritat. El primer és que l’ésser humà està dotat de llenguatge, és un animal lingüístic amb capacitat de dir el nostre món interior i de dir el món que ens envolta. Aquesta potència lingüística és la que ens habilita no només per posar nom al món que ens embolcalla, d’emparaular la realitat. En aquest món tenim la voluntat de dir-lo, de posar-hi nom, però mai l’acabem de dir del tot, per tant el món no està dit sinó que l’estem dient i cada cop descobrim noves realitats que ens demanen una nova paraula perquè requereix un exercici d’enriquir constantment el llenguatge per poder dir-lo. Considera, a més, que aquesta capacitat té límits perquè hi ha experiències a les quals l’ésser humà s’enfronta on les paraules són insuficients. En aquest sentit, ha animat l’audiència a continuar enriquint el món interior i adquirir major capacitat per expressar aquestes experiències amb alta intensitat emocional.

La segona característica és que l’ésser humà és un ésser dotat de consciència. En molts debats que es produeixen entre l’home-màquina apareix la consciència com a element diferencial, però què és la consciència? Per a Torralba és una paraula riquíssima filosòficament parlant, quan diem consciència hi ha un primer significat que és la consciència existencial o saber que hi soc, adonar-te’n que existeixes – perquè la planta hi és però no sap que hi és- i nosaltres som conscients que som i que no hi serem sempre; després hi ha la consciència moral en la qual Kant va profunditzar-hi molt, la consciència que he transgredit la norma i he entrat en conflicte amb el sistema de creences emergent, una conseqüència molt emocional que és la culpa i també pot generar la serenitat d’haver obrat correctament; la consciència històrica per la qual formem part d’una història, venim d’un passat i entreveiem un futur, pressuposa el record que configura una identitat; la consciència còsmica o l’experiència de formar part d’un tot immens anomenat cosmos i sentir que estem vinculats fraternalment a tot, on som una partícula independent d’aquest tot; i la consciència de la crida o teològica d’escoltar una veu, la capacitat d’establir el diàleg amb Déu i poder ser receptors d’una crida establint un diàleg vertical amb Déu a través de la pregària. L’últim element diferencial és que l’ésser humà és un ésser dotat d’una llibertat finita, ja que en la seva existència té molts condicionaments que no ha escollit i és a partir d’aquests que ha de ser capaç d’elaborar un projecte de vida i tenir un propòsit. 

Torralba acaba la ponència dient que l’ésser humà és un ésser transinstintiu, cosa que li atorga la capacitat d’estimar, d’entendre que pot obrar per a un bé superior oblidant o deixant de banda el seu instint de supervivència. La manera com és capaç de fer una elecció i caminar lliurement l’angoixa és una particularitat humana, ja que ni l’animal s’angoixa ni tampoc Déu ja que Déu és plenitud o absolutesa. 

En la ponència Humans, transhumans i posthumans. Crítica del transhumanisme Torralba parlà de quatre tipus de tecnologies que suposen alteracions de la vida a través d’elements externs que permeten a l’ésser humà aquesta millora: les nanotecnologies que introduïdes en l’organisme produeixen canvis en el rendiment, percepció, imaginació; les biotecnologies o tecnologies de la vida, aquells artefactes i substàncies que alteren els processos vitals; les tecnologies de la informació i de la comunicació que generen grans expectatives al obrir horitzons que ens fan pensar que tenim el do de la ubiqüitat; i la robòtica, destacant el cas de Japó i el debat de les màquines que tenen cura dels éssers humans o els robots socials per pal·liar la pandèmia de solitud. 

Sobre el poder tecnològic i la idolatria de la tecnologia Torralba va demanar prudència ja que quan la tecnologia és emprada per corregir dèficits humans és ètic i acceptable, però quan parlem d’eixamplar els sentits i potències interiors hem de parlar de la regulació, el cost i l’accessibilitat i la igualtat de condicions posant sobre la taula la competitivitat de la persona.

En la seva darrera ponència, Cridats a transcendir-nos. Som éssers de frontera, va aprofundir en la idea de transcendir: de què parlem quan diem que som éssers que transcendim: què vol dir i com ho podem explicar? Ha desgranat les diferents maneres de transcendir: fer-ho verticalment o horitzontalment: podem parlar també d’una transcendència plena o una transcendencia buida; però sempre podem preguntar-nos què hi ha més enllà. Va explicar el transcendir horitzontalment a través del transcendir en l’amor: més enllà dels amics i arribar als enemics; i en aquest sentit la transcendència de l’ego, sortint d’un mateix i fer-ho a través de l’amor als altres. Transcendir verticalment és no creure’s excessivament les imatges que ens hem construït de Déu, perquè Déu no hi cap en cap de les representacions que ens fem d’ell, acomodatícies i rígides.