La mort d’Elisabet II i la proclamació del seu fill, Carles III, com a nou rei d’Anglaterra centren l’actualitat informativa i bona part de les converses quotidianes d’aquestes darreres setmanes. La successió al tron anglès és, naturalment, una qüestió d’Estat, però l’interès informatiu que suscita ja denota que la monarquia britànica té unes característiques peculiars que li donen una projecció que va més enllà de les fronteres estrictes del Regne Unit.
El tret més singular dels reis anglesos és que no només són caps d’Estat, com tots els monarques del món, sinó també caps d’una Església, concretament de l’Església d’Anglaterra. Ni que sigui nominalment, aquest tret situa el sobirà del Regne Unit al costat dels caps de les altres Esglésies cristianes, com ara el Papa de Roma o el patriarca de Constantinoble. Tanmateix, a la pràctica ja fa anys que el reis d’Anglaterra tenen poques atribucions reals en els afers eclesiàstics, i que el càrrec de governador suprem, malgrat la pompositat del títol, és més simbòlic que efectiu. El responsable màxim de l’Església anglesa, de facto, és l’arquebisbe de Canterbury i primat d’Anglaterra, ministeri que actualment recau en Mons. Justin Welby.
Anglaterra, estat confessional
Amb tot, que el cap d’Estat sigui alhora cap de l’Església no deixa de ser una singularitat en l’Europa del segle XXI. La conseqüència més evident és que, a diferència de la majoria de països occidentals, a Anglaterra no existeix la separació Església-Estat. Aquesta identificació de l’Estat amb una Església determinada havia produït en el passat problemes greus a les minories religioses, i fins i tot havia estat motiu de persecució, sobretot contra els catòlics. Naturalment, des de fa molt de temps, almenys des del segle XIX, les lleis asseguren com en qualsevol altre país democràtic la total llibertat de creença. De fet, la societat britànica actual és una de les més diverses del món pel que fa a matèria religiosa, i compta amb la presència de nombroses confessions cristianes (entre elles un catolicisme minoritari però força actiu) i altres religions, d’una manera notable l’islam, el judaisme i l’hinduisme.
Pel que fa a la influència del monarca anglès a l’hora de determinar la relació amb les altres Esglésies, el pes que pot exercir és força limitat. En tot cas, aquesta funció pertoca a l’arquebisbe de Canterbury. Així i tot, el complex organigrama del món anglicà fa que tampoc ell tingui potestat de facto sobre totes les Esglésies de la Comunió anglicana, que gaudeixen d’una àmplia autonomia. Un bon exemple el tenim en l’ordenació de dones, aprovada fa anys a l’Església d’Anglaterra però rebutjada en altres Esglésies anglicanes. A l’hora de tractar amb l’anglicanisme, doncs, Roma no es troba amb un sol interlocutor. Recapitulant, podríem dir que l’arribada al tron del Carles III no hauria d’afectar a les relacions ecumèniques amb l’Església catòlica, que malgrat qüestions delicades com ara el sacerdoci femení, es poden considerar cordials.
