Des de fa un cert temps es nota que hi ha moltes persones que, desvinculant-se més o menys de l’Església, es fan una religió a la carta, és a dir, una religió al seu gust, prenent coses d’ací i d’allà, fent-ne un conjunt difús i, això sí, criticant l’Església pel seu endarreriment, per la seva rigidesa, pels seus errors.
Naturalment, en aquest aspecte crític, tenen quelcom de raó. És veritat que, en alguns punts, el catolicisme no s’ha posat prou al dia des del Concili Vaticà II, ja que la societat ha canviat molt; és veritat que, també en alguns punts, una part de la jerarquia eclesiàstica no adopta una visió oberta, comprensiva i misericordiosa tal com ens ensenya el magisteri i l’exemple del Sant Pare actual; i és veritat que en el curs de la seva història els dirigents del catolicisme han comès errors i, encara recentment i fins avui mateix, s’han produït fets escandalosos per part de membres significats de l’estament eclesiàstic o religiós.
Ara bé, cal tenir en compte, en el primer cas, que una estructura de gairebé dos mil anys d’existència i estesa pels cinc continents va necessàriament lenta en la seva actualització als nous temps; cal tenir paciència, cal deixar madurar els fruits en el seu arbre; altrament hi ha el perill de desviar-se de la ruta correcta o de tastar fruita verda, que més aviat produiria nàusees. En el segon cas, tampoc no és fàcil «convertir-se» d’una mentalitat formada durant llargs anys, amb bona voluntat i sacrifici, a una mentalitat que encara no es concreta totalment, que va cercant mig a les palpentes el seu camí, que mira de no produir esquinços (tradicionalment hauríem dit «heretgies» i «cismes»). I, en el tercer cas, molts no han pres nota de les demandes de perdó, per part dels responsables eclesiàstics recents, pel que fa als errors històrics, com tampoc de les mesures dràstiques preses, d’uns quants anys ençà, per a evitar nous abusos en el present i en el futur.
Tanmateix, a part de tot el que he dit, crec que la «religió a la carta» hem de provar de redigirir-la amb les accions següents: 1) intentar mostrar als nostres contemporanis la realitat, ben raonable, de l’existència de Déu; 2) reivindicar, des de la humilitat, la figura de Jesucrist, Déu i home, camí, veritat i vida, que imposa un jou suau i una càrrega lleugera; 3) fomentar l’esperança en un més-enllà després de la mort, on l’ésser humà trobarà la plenitud dels seus anhels, així com una pietosa justícia enfront del «misteri d’iniquitat» que des de sempre corromp el món; i 4) fonamentar la necessitat d’una comunitat universal que difongui, posi en acte i nodreixi, malgrat els seus defectes humans, els valors esmentats, és a dir, fonamentar la necessitat i vigència de l’Església.
Enfront d’una religió a la carta, hauríem d’oferir una moderna, sòlida i convincent carta de la religió autèntica.
