Davant de situacions de dificultat, de complicació, fins i tot de patiment, solem sentir l’expressió: “Caldrà resignar-se”, o paraules semblants. Frases d’aquest tipus poden fer més mal que benefici.

Normalment, per resignació entenem l’assentiment o assumpció passiva d’una dificultat, d’alguna adversitat o d’algun problema. Amb la qual cosa, quan li diem a algú que tingui resignació, l’estem convidant a aguantar de manera passiva, a acomodar-se, a adaptar-se o emmotllar-se, sense tenir en compte la circumstància que està vivint, sense que això el porti a implicar-se activament; d’aquesta forma, no s’afronta la situació, ni es busquen solucions. L’estem convidant a refugiar-se en un racó i esperar que tot passi. És una invitació al patiment sense sentit.

Davant les dificultats, els problemes o els obstacles, que de vegades són molts, hem d’adoptar una postura d’acceptació. Això no vol dir que aprovem la situació; significa, més aviat, acollir els esdeveniments que ens van succeint, assumir-los sense intentar lluitar-hi, però no com a mers espectadors, sinó des de l’acció. Podem intentar entreveure i valorar opcions que es troben davant de nosaltres, i preguntar-nos: què puc fer per, en la mesura de les meves possibilitats, canviar la situació?

Potser, l’únic que puc fer és canviar la meva perspectiva, la meva manera de veure les coses, el meu punt de vista. Com a cristians, la invitació seria la d’adoptar la mateixa mirada de Crist: com afrontaria Jesús aquesta situació?, com actuaria?, com es comportaria? I això des de l’amor, la misericòrdia i, fins i tot, des de l’entrega incondicional, tal com Ell ens mostra amb la seva vida, la seva passió, mort i resurrecció.