El nostre benvolgut vicari, P. Carlos Fuentes ofm, ha passat de ser divulgador de notícies a protagonitzar-les. A través de les seves xarxes ha fet públic que, a partir d’ara, a la parròquia de Sant Francesc de Sabadell, regentada per la comunitat franciscana, de la qual ell és el guardià (superior), es permetrà l’entrada de mascotes en els sepelis que s’hi facin.
Que els animalets estiguin presents a l’església no és res nou. Tant a l’Antic com al Nou Testament hi són presents, tant per significar virtuts com pecats. Els coloms i les ovelles, o bé les cabres i les serps. A qualsevol església són representats com a ornamentació o acompanyant els sants. A la meva tenim les tórtores, que acompanyen sant Joaquim, el porquet de sant Antoni, els galls de sant Domènec de la Calzada, el gos de sant Roc, els diferents animals del pessebre de l’altar de sant Josep, l’anyell pasqual, els coloms de l’Esperit Sant a diferents altars, la serp als peus de la Immaculada i d’altres. No som una basílica reial per hostatjar sepultures que reis o reines es feien esculpir amb les seves mascotes.
I d’animals vius, tenim coloms i aus diverses al campanar, insectes segons l’època, voladors, tèrmits, formigues i infinitat de bestioles que passen desapercebudes. Al mateix enterrament de la reina Isabel II d’Anglaterra van acompanyar-la, sense entrar al temple, Muick i Sandy, els gossos que havien estat amb ella fins al final.
Quan treballava al Servei d’Atenció al Dol, ubicat al complex funerari, era habitual trobar mascotes, gats i gossos sobretot, que havien arribat al recinte perduts, i no hi havia manera d’atrapar-los ni amb menjar, tot i que feien l’aspecte de tenir gana. S’estaven dies i dies al voltant del tanatori, segurament cercant el rastre del seu amo que es perdia en aquell límit. Com si esperessin el retorn d’aquell que havia estat company de vida, per tornar a casa.
El cas és que el P. Carlos, potser influït per la mascota del col·legi, Assisi, un savi golden retriever, ha tingut aquesta pensada. No sabem quina repercussió tindrà, en primer lloc entre els animalistes, si es veu o no convenient que a les mascotes se’ls faci participar d’un acte semblant, ni quina repercussió tindrà en l’animal.
Algú pot argüir raons teològiques on es veu una aberració equiparar un animal a una persona. No es tracta d’això. Ni volem tampoc argumentar el sentit que pot tenir una mascota en un respons o missa.
Malauradament, el poble, tant el creient com el contrari, no estan per llegir tractats de teologia. Els no creients, sobretot, es mouen per tòpics i a la primera argumentació dialèctica fugen. El fet del P. Carlos, des de la seva sensibilitat periodística, ha estat un apropament a una realitat tendra i dolorosa alhora: el món afectiu de moltes persones es redueix o se centra en l’afecte a la seva mascota. I enterrar és pregar per aquella persona difunta que tenim al davant, amb la seva història personal, de la qual en molts casos la mascota ha estat fidel confident d’afectes, penes i fatigues. No sabem com serà el cel. És possible que no sigui una reproducció de la terra i no necessitarem ni les mascotes de la terra, però de ben segur serà la plenitud de l’amor i, sovint, aquestes creatures de Déu porten la seva empremta i ens acosten a la seva bondat infinita. Sant Francesc va escriure el seu Càntic de les Criatures en un moment de dolor en la seva vida. Que les mascotes siguin motiu de lloança al Creador, també a l’hora de la mort.
