Vaig conèixer la Rosa fa molts anys, a través de la meva família. Més endavant li vaig anar seguint la pista quan era a l’Escola de l’Esplai. Però va ser quan era delegada de Joventut a la diòcesi de Barcelona que hi vaig anar coincidint més. Anava a les seves xerrades i m’agradava escoltar com parlava. Tant el que deia com el que feia em feia sentir alguna cosa especial. Però va ser a partir de la Jornada Mundial de Joventut a París, l’any 1997, que em vaig poder apropar a ella. La Rosa va passar a ser una persona propera, amb qui podia passar llargues estones xerrant. A partir d’aquell moment, se’m va anar oferint a l’escolta activa i oberta. Ella sempre hi era. Encara recordo, pocs dies abans de saber que estava malalta, com em va atendre, malgrat que em va dir que ja es trobava molt cansada. Mai no tenia un no per resposta. Més endavant, vaig començar la meva relació amb el Ramon, amb qui després ens vam casar i hem tingut tres fills. Sempre l’hem tinguda entre nosaltres. La seva presència és molt viva en el nostre caminar. A la primera filla, li vam dir de nom Rosa, pensant en ella.
Voldria destacar d’entre totes les seves qualitats dues: la seva capacitat per escoltar i la seva gran capacitat d’acollida. Aquesta acollida quedava molt palesa en tota la seva vida, en la seva actitud i en les seves accions. Crec que va ser una persona de concòrdia, que reunia al seu voltant molta gent només pel fet de ser com era. El seu somriure captivava i empenyia a tenir il·lusió per viure amb la fe del Crist. Sabia transmetre la fe amb naturalitat.
Des que ens va deixar em sento òrfena de guia espiritual. És difícil trobar algú com ella. Però també és cert que la seva presència es manté i que la sentim més propera que mai. Sovint ens hem encomanat a ella. M’és molt fàcil fer-ho perquè sé que em coneix molt bé. He tingut el privilegi, crec, de poder-la conèixer en vida, la qual cosa m’ofereix la possibilitat de gaudir de la seva presència i d’intentar que s’impregni, amb ella, tant la meva espiritualitat com el fer diari.
