Molt sovint, quan assistim a una Eucaristia —sobretot—, ens trobem que el lector que proclama la primera lectura, un cop ha finalitzat, roman a l’ambó de la Paraula de Déu i seguidament llegeix el Salm responsorial. Ho adduïm al fet que tenim poca gent a la missa, i a més no poden o volen llegir. Aleshores, correm el risc de convertir el Salm responsorial en un mer tràmit entre lectures, ja que el fet que sigui el mateix lector que la lectura precedent —o a vegades puja el qui llegeix el Salm i seguidament també llegeix la segona lectura— fa que sembli que sigui un moment d’impàs i no el que representa en si mateix el Salm responsorial. Vegem què ens diu l’Ordenament general de les lectures de la missa:

En el número 19, ens diu que el Salm responsorial és part integrant de la litúrgia de la Paraula. Per tant, no és un afegit que, a més, com algunes vegades passa, el substituïm per un cant, sinó que és Paraula de Déu. En el número 20 ens assenyala que el Salm, normalment, ha de ser cantat. No obstant, per manca de salmista —o d’algun cantor— es proclama, tot recitant l’assemblea la resposta i el lector o salmista, les estrofes del Salm. Pel que fa a la resposta del Salm responsorial, a vegades pot passar que no la sapiguem, en el número 89 de l’Ordo Lectionium Missae ens diu que se’ns assenyala alguns textos de salms y de respostes seleccionades pels diversos temps de l’any o per les diverses categories de salms, que es podran usar en lloc del text que correspon, sempre que el Salm sigui cantat.

Com veiem, el Salm té la mateixa importància que la resta de la litúrgia de la Paraula. Amb el Salm responsorial, fem ressonar el nostre cor a la llum de la lectura precedent que hem escoltat i la nostra ànima canta i lloa el Senyor. Tinguem cura, doncs, d’aquest moment; vetllem perquè la recitació o cant del Salm responsorial es faci amb dignitat i amb la veritat dels signes, proclamat per un lector propi, cantat en la mesura del possible i visquem-ho com a pregària que és; mirem, també, que el Salm es canti des de l’ambó de la Paraula de Déu, i no des d’un altre ambó. El seu lloc és l’ambó de la Paraula, encara que el que el canti sigui el director de cants i hagi de canviar d’ambó. Recordem que és Paraula de Déu.

Que tot tenint cura d’aquests elements, el Salm sigui de debò una lloança al nostre Déu, que ens alimenta també a la taula de la seva Paraula.