Com pot un simple gest com el de la salutació ser un pont cap a l’altre i construir la pau al món? És el que es va preguntar el secretari del Dicasteri per a la Cultura i l’Educació, Mons.Giovanni Cesare Pagazzi, en una lliçó magistral a la Pontifícia Universitat Gregoriana.

El gest inicial d’una salutació en el nadó acabat de néixer és una mirada, li arriba des de fora, de la mare i el pare, el somriure. Durant els primers dies de vida, el nadó no correspon a la salutació. Però, més tard, gràcies a aquesta salutació inicial dels pares, el nen pronuncia de manera gestual el primer “jo soc”, el seu primer “tu ets”, a la seva boca, que és la porta de la vida.

El somriure fa pensar, és objecte de record, és una de les fonts de la humanitat de l’home

Jo soc, no perquè jo penso, sinó perquè des del principi he estat saludat i he intercanviat la salutació. El somriure desarma, és un gest antinihilístic. A l’infern dantesc ningú no somriu ni ningú no saluda. El somriure és la característica del paradís, segons Dante.

La iniciativa de la salutació neix del coratge, sense el qual no hi hauria cap relació, cap fidelitat. El coratge dona llum a una decisió inaugural, mira allò necessari. Déu té coratge perquè des de l’eternitat ha decidit fer l’existència.

Qui saluda primer té coratge, no té vergonya de mostrar la seva necessitat afectiva, la manifesta. Qui saluda primer s’exposa a l’altre i no s’imposa. La salutació després d’un litigi manté l’esperança de la relació, té el poder de refer la relació trencada i, fins i tot, de fer-la més madura. Qui nega una salutació nega definitivament la possibilitat de la relació.

Amor desinteressat

La salutació sempre té una referència a Déu: “A-Déu”, “Déu et beneeixi”, diem quan ens acomiadem. La salutació és desinteressada. La nostra vida transcorre enmig d’aquestes dues salutacions no correspostes, no intercanviables, salutacions impossibles: la del nostre naixement i la de la nostra mort. Així aprenem aquesta forma sublim d’estimar sense esperar res a canvi, l’amor no busca una recompensa.

L’evangeli de Lluc ens explica que la salutació de l’àngel torba Maria. El primer acte de l’àngel, o sigui de Déu, és saludar. Déu es presenta com algú que saluda i saluda el primer. Abans de transmetre el missatge, Gabriel porta una salutació. Gabriel saluda amb l’imperatiu grec “jaire”, “alegra’t” i recorda les profecies de la visita del Salvador a la ciutat santa.

Per a Crist, la salutació és el primer pas de l’evangelització, de l’anunci, de la missió

Jesús demana als deixebles que quan arribin a una casa diguin abans d’entrar-hi: “Pau en aquesta casa.” “Shalom.” Crist demana saludar primer. No hi ha cap carta de Pau que no s’obri i es tanqui amb una salutació. També l’Apocalipsi saluda dient: gràcia i pau.

Jesús, la tarda de la resurrecció, saluda els deixebles amb un shalom. Els deixebles tenien por, les portes tancades. Però Jesús pren la iniciativa i la seva salutació significa el seu perdó, la gratuïtat del seu amor. La seva salutació té el poder de comunicar la pau que els trauria la por del cor.

El poder de la salutació pasqual del ressuscitat és tan gran, que només la paraula de pau provoca el reconeixement en els deixebles, el Senyor no té necessitat de dir res més ni d’allargar el discurs amb diferents explicacions.

El Covid ens ha tocat l’hàbit de salutació, tant, que encara avui dia tenim dificultat per donar-nos la mà a missa. Hi ha situacions traumàtiques que causen l’hàbit de no saludar-se. Cal una estratègia rehabilitadora del gest de la salutació.