L’Església primitiva, als segles II, III i primers anys del IV, va ser cruelment perseguida per les autoritats romanes. La violència, però, no va aconseguir extingir les comunitats cristianes naixents, sinó tot al contrari.
Els màrtirs es van convertir en models de perfecció cristiana, que donaven testimoni d’una fe profunda i indestructible. El seu exemple feia que el cristianisme guanyés nous fidels, admirats per la bondat de cor i la coherència d’aquells que havien donat la vida per Crist. Entre aquests màrtirs a la ciutat de Barcelona ben aviat va gaudir d’un culte popular i molt estès santa Eulàlia.
No se n’ha conservat gaire documentació històrica, cosa que a vegades ha fet que se la confongués amb altres màrtirs del mateix nom, especialment amb santa Eulàlia de Mèrida. Així i tot la devoció és molt antiga —es remunta, pel cap baix, al segle VI— i la celebració de la santa, màrtir i patrona és absolutament indissociable de l’Església barcelonina.
Eulàlia era una nena cristiana de només 13 anys que vivia a la falda de Collserola, segurament a la zona que actualment ocupa Sarrià. A les acaballes del segle III i primers anys del IV, durant una de les persecucions, la jove va voler donar testimoni de la seva fe i es va presentar davant de les autoritats de la Barcino romana declarant que era cristiana. Per tal que abjurés de Crist i oferís sacrificis als déus pagans, la van sotmetre a diverses tortures, una de les quals va consistir a posar-la dins d’una bóta plena de vidres i fer-la rodolar costa avall. Santa Eulàlia, però, es va mantenir ferma, i després de cada nou turment tornava a declarar la seva fe en Crist. Finalment va ser crucificada en una creu en forma d’ics, anomenada de Sant Andreu.
Una vegada morta els cristians, d’amagat de les autoritats, en van recollir el cos i el van enterrar dignament, i d’aquesta manera va començar la veneració de santa Eulàlia com a màrtir de la fe. El seu testimoni devia impactar molt fortament en la comunitat cristiana de Barcino, perquè se n’ha mantingut fidelment el culte al llarg dels segles i fins avui.
El culte a santa Eulàlia
La devoció de Barcelona per la seva patrona, era doncs, intensa des d’un bon començament, però va rebre un impuls decisiu al segle VII. En aquella època, el bisbe Quirze en va reforçar el culte tot fent construir un cenobi que la tenia com a titular, i escrivint-ne les actes del martiri, un himne i una missa pròpia. D’aquesta manera la devoció es va consolidar definitivament.
Al segle IX, malgrat el parèntesi del període islàmic, la devoció a santa Eulàlia continuava ben viva. Tant era així que se’n va iniciar la recerca de les relíquies, que finalment van ser trobades l’any 877 pel bisbe Frodoí, enterrades a l’església de Santa Maria de les Arenes, situada on avui hi ha la basílica de Santa Maria del Mar.
Les relíquies es van exposar als fidels en aquesta primitiva església fins al segle segle XIV. Llavors, l’any 1327, aprofitant l’inici de les obres de l’actual basílica gòtica de Santa Maria, van ser traslladades a la catedral, que també estava en construcció però que ja tenia acabada la cripta i el sepulcre, fets expressament per acollir-ne les restes. Des de llavors les relíquies de santa Eulàlia es conserven en aquest bell sepulcre gòtic, esculpit en marbre de molta qualitat i amb escenes de la vida i mort de la màrtir barcelonina. La catedral, que porta el títol de la Santa Creu i Santa Eulàlia, és el punt neuràlgic del culte i la devoció a la patrona de Barcelona.
La intensitat de la devoció a la patrona de Barcelona ha deixat emprentes ben visibles al llarg del temps en forma d’imatges per tota la ciutat antiga. Evidentment és a la catedral on se’n conserven més exemples: a part de la cripta, on és abundantment representada, en trobem una imatge a la façana, compartint espai amb altres sants barcelonins d’època romana. Ja dins de la catedral santa Eulàlia té dedicada tota una sèrie de preciosos baixos relleus de marbre situats al rerecor, esculpits durant el Renaixement. El tresor catedralici també en conserva dues imatges d’època barroca, i diverses pintures, exposades a la Sala Capitular. D’altra banda, l’arxiu capitular guarda l’anomenat Missal de Santa Eulàlia, una meravella de l’art de la miniatura medieval, il·lustrat pel pintor Rafael Destorrents els primers anys del segle XV, i que recull tot l’ofi ci propi de la festa litúrgica de la màrtir.
També se’n poden veure diverses representacions a la veïna església de Sant Sever i a l’ajuntament de la ciutat. L’edifici del govern municipal en conserva dues imatges, una de gòtica a la façana medieval, que dóna al carrer de la Ciutat, i una altra a l’emblemàtic Saló de Cent.
Tradicions populars
A la resta de la ciutat les imatges de santa Eulàlia es troben als llocs on la tradició popular situa alguns episodis del seu martiri. Així, la imatge barroca que corona la font de la plaça del Padró, al cor del Raval, es va erigir perquè es creu en aquest lloc va estar exposat el cos de la santa després del martiri i la crucifixió. Però potser el lloc més paradigmàtic és el carrer de la Baixada de Santa Eulàlia, al barri gòtic. La imatge i el mateix nom del carrer recorden que segons una tradició no escrita aquest indret va ser l’escenari del turment de la bóta plena de vidres o sagetes.
Un altre lloc de Ciutat Vella molt relacionat amb santa Eulàlia és la plaça de l’Àngel, a tocar de la Via Laietana.
Segons una tradició que va recollir el folklorista Aureli Capmany, quan l’any 1327 les relíquies de la màrtir van ser traslladades en processó solemne de Santa Maria del Mar a la catedral, en arribar en aquesta plaça es va produir un fet miraculós: el fèretre de la santa va començar a pesar tant que els portants el van haver de deixar a terra. En aquell moment es va aparèixer un àngel que va assenyalar amb to acusador un dels canonges del seguici. Aquest va confessar davant de tothom que moments abans de la processó s’havia quedat com a record un dit de la màrtir.
Penedit, va tornar la relíquia al fèretre i la processó va poder continuar amb normalitat. Per aquest motiu el lloc, que fins llavors s’anomenava plaça del Blat, va adoptar el nom actual de plaça de l’Àngel.
Una altra tradició popular curiosa que fàcilment passa desapercebuda la trobem a la catedral, concretament al claustre. Des de fa segles el nombre d’oques que fan les delícies dels més petits és invariablement tretze, tantes com anys tenia santa Eulàlia en el moment del martiri.
