Ens trobem a prop de les dues festes marianes més antigues i significatives del calendari litúrgic: la Mare de Déu d’agost i la Mare de Déu de setembre, entre l’Assumpció i la Nativitat de Maria. L’estiu és marià. Però ho és sobretot Catalunya, que, com a terra de Maria, ha estat conreada pels monjos negres benedictins —els de Ripoll i Montserrat— i pels monjos blancs cistercencs —els de Poblet i les monges de Vallbona—, tots ells monestirs sota el patronatge de la Mare de Déu. I s’hi podrien afegir, entre molts altres exemples, els canonges regulars agustinians (les comunitats canonicals catedralícies de Tarragona i Tortosa, o bé la canònica d’Organyà, entre moltes d’altres), els canonges premonstratencs de Bellpuig de les Avellanes, els cartoixans d’Escaladei i una multitud de catedrals, monestirs, esglésies i noms de poble dedicats a Santa Maria. Hi ha hagut una gran sembrada del nom de la Mare de Jesucrist arreu de les terres de llengua catalana, on han florit igualment tres misteris assumpcionistes: el més antic, el de Tarragona (o Misteri de la Selva, manuscrit del 1380), la primera obra de teatre conservada en llengua catalana, i els misteris de València (incomplet) i d’Elx, patrimoni de la humanitat, ambdós del segle XV.