La literatura sapiencial comprèn 5 llibres, l’anomenat “pentateuc sapiencial”: Proverbis, Eclesiastès, Saviesa, Eclesiàstic i Job. Si llegim els primers 9 capítols del llibre dels Proverbis, hi trobem les característiques següents:

La saviesa no és sinònim de coneixement, de saber intel·lectual. La saviesa bíblica comença amb l’experiència. La hokmah bíblica és la capacitat pràctica, el saber fer, la capacitat de governar la pròpia vida, que s’adquireix amb la mateixa experiència.

L’epistemologia dels savis és l’observació empírica de la realitat. A diferència dels profetes, els savis no fan judicis, sinó que observen la realitat. Per a ells la realitat és primer que la idea. La realitat té un sentit perquè dins de la realitat hi ha Déu, ha estat creada per Déu i és un lloc teològic.

El punt de partida és sempre l’experiència de la vida i el punt d’arribada és el reconeixement de Déu com el límit natural de tota saviesa humana. El temor de Déu és el principi de la saviesa. Amb aquestes dues claus, la saviesa és estar sempre en recerca, no s’hi arriba mai, és cercar sempre.

Els savis continuen ancorats a l’experiència quan ve la crisi. Job continua creient en Déu malgrat les crisis del dolor. S’hi afirma la bondat de la creació: tot és bo, el mal per si mateix no existeix. Abans de la història de la salvació hi ha la creació i aquesta ja és salvació. El Déu que crea és Aquell que salva.

Des de l’inici del llibre dels Proverbis la saviesa hi apareix personificada com una dona, emprant el mateix llenguatge de Déu. Escoltar la dona saviesa és tenir seguretat i confiança. No escoltar-la és no tenir-ne. Qui escolti la saviesa, viurà. El temor de Déu és allò que atorga la seguretat i la confiança.

Per això, obrir-se al desconegut de Déu és tenir cada cop menys por i més confiança.

El kerigma de la saviesa és la paraula Vida! La saviesa atorga vida als seus fidels, el seu ensenyament és aliment (cf. Pr 9,1-6).