Ésun lloc comú afirmar que, més que una època de canvi, vivim un canvi d’època.Estan emergint uns temps nous: els avenços cien- tífics ràpids, les novesmaneres de comunicar-nos, de relacionar-nos, de conviure, la gentrificació, la immediatesa, la mobilitat,la tendència creixent a viure en grans ciutats, l’impacte que exerceixen elsfamosos en les masses, l’utilitarisme, el debilitament dels referents, venenacompanyats des de fa anys d’una creixent secularització.

Perals historiadors secularització vol dir, en rigor, la separació entrel’Església i l’Estat. Però aquest procés està relacionat amb un fe- nomen mésampli: el secularisme (de secular: «mundà», «terrenal», per oposició aespiritual), que s’entén com la tendència a ignorar o a negar els principis dela fe i la religió en la interpretació del món i de l’existència. Un món on Déuno hi és (ateisme teòric i pràctic, agnosticismes, escepticisme…) o bé hacreat el món i se’n desentén (teis- me). En deriva el sistema moral laic(introduït a mitjans del segle XIX per George Jacob Holyoake) que interpreta iordena la vida d’acord amb els principis de la raó, sense recórrer a la fe enDéu.

L’historiadorde l’espiritualitat Melquiades Andrés Martín, prevere (1916-2014), els darrersanys de la seva vida afirmava que la secularització ja no li importava, que elque volia saber era on havien marxat les persones quan havien abandonatl’Església per anar-les a cercar. Es referia als nous fòrums, a les granssuperfícies, als estadis, als platós de televisió… El movia la compassió delSenyor quan es mirava les multituds i constatava que eren «com ovelles sensepastor».

Enaquesta mateixa línia, en aquest número de Catalunya Cristiana, Joan Estruch,Miquel Calsina i Daniel Palau, de la mà de la cap de redacció Carme Munté,reflexionen amb honestedat des de la sociologia i la pastoral sobre aquestfenomen complex i alhora donen pistes perquè aquest context, gens fàcil,esdevingui una oportunitat enriquidora.