A l’hora de qualsevol acció evangelitzadora o simplement del viure cristià, va bé tenir present la repercussió que té. Convé tenir clara la convicció de l’apòstol Pau quan diu “jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però es Déu qui feia créixer. Per això no són res ni el qui planta ni el qui rega; només compta Déu, que fa créixer” (1Co 3,6-7).

Quan se sembra bé, el sembrador viu tranquil i confiat perquè sap que el creixement no depèn d’ell, és d’un Altre. El que ha de fer és crear un bon clima que protegeixi, primer la llavor en el cor de la terra, i després la planta en el seu procés de creixement. Es tracta, doncs, de sembrar bé, la qual cosa vol dir escoltar bé l’Evangeli, compartir-lo amb altres i anunciar-lo.

Tanmateix, a la vegada que som “sembradors” també som “terreny” que acull la llavor, que és la Paraula de Déu que rebem. Ser sembrador i terreny és el que se’ns exigeix als seguidors de Jesús, ser les dues coses alhora. Per això, necessitem obrir el cor a la Paraula de Déu com a bona llavor que ens arriba i ens transforma. Si això es dona, estem capacitats per sembrar bé i fer que aquesta mateixa Paraula de Déu arribi cada dia a persones noves, properes o llunyanes, tant si estan acostumades a escoltar-la com si no l’han sentida mai.

Pensem que depèn de nosaltres que moltes persones es trobin amb Jesús i descobreixin que Ell pugui arribar a ser en la seva vida el seu principal referent, un Evangeli vivent. Déu ens ofereix moltes oportunitats perquè obrim el nostre cor a la seva Paraula, però al mateix temps ens demana la confiança que la seva gràcia ens arriba, fins i tot en abundància. La Paraula de Déu és viva i sempre eficaç.