«Sempre s’ha fet així.» És una frase que se sent sovint per impedir qualsevol canvi. Però és falsa. En aquest món, tot té un principi i tot té —o pot tenir— un final.

Em ve aquesta reflexió al cap llegint el darrer número de la Revue d’Histoire Ecclésiastique, una publicació molt tècnica i saberuda de la Universitat Catòlica de Lovaina, amb 116 anys d’existència.

Entre d’altres articles, l’historiador italià Vito Ricci evoca els homes i les dones laics que del segle XII al XIV formaven part d’ordes religiosos, i constituïen fins i tot comunitats mixtes. El professor Siegfried Wenzel, de Pennsilvània, palesa que al segle XV alguns autors creien que els agonitzants tenen una visió de Crist que els dona el perdó dels pecats sense passar per la confessió. Cesare Santus, investigador de Lovaina, reflexiona sobre la imatge bíblica emprada pels primers missioners que volien adaptar el catolicisme a diferents països d’Àsia. Camille Banse, també de Lovaina, analitza els primers moviments cristians juvenils mixtes de Bèlgica i defensa una «història religiosa de les sexualitats» que tingui en compte que el canvi d’hàbits del segle XX té lloc en zones massivament cristianes.

Tots aquests autors, cal dir-ho clarament, escriuen sense cap motivació presentista, però jo, en llegir-los, no he pogut obviar l’actualitat dels temes: la incorporació del laïcat, amb un estatut jurídic propi, als ordes religiosos (potser per evitar-ne la desaparició a Europa?); l’aculturació del catolicisme a societats no occidentals; l’anacronisme d’una moral sexual que ja gairebé ningú no segueix…

Els mateixos problemes que ara sacsegen els cristians ja els hem conegut en el passat. Que l’evolució històrica hagi relegat determinades experiències als arxius no és excusa perquè no puguin ser considerades precedents que convindria reexaminar si volem escurçar la distància que separa l’Església catòlica de la majoria de la societat. Perquè no, les coses no s’han fet sempre de la mateixa manera, ni tan sols en el catolicisme.