No ho hauríem pensat mai, començar la Setmana Santa sense rams ni palmes, sense la simbòlica entrada de Jesús a Jerusalem. Acostumats al ritme litúrgic que cada any ens introdueix a la vivència de la setmana gran per als cristians, aquesta vegada, quan ja no hi ha hagut el ropatge exterior dels elements festius, ens hem de plantejar com ho hem viscut sense perdre el sabor d’allò que és essencial, quan sovint resta més discret que allò que és accessori. Malauradament, la Setmana Santa sovint havia quedat reduïda a pura ornamentació exterior i amb poca vivència interior, sempre amb la dificultat afegida de no entendre prou el Misteri que es celebra.
Enguany hem viscut una Setmana Santa diferent, amb un primer diumenge sense processó de rams i palmes, només la celebració de l’Eucaristia entorn de la Creu de Jesús; amb un Dimecres Sant, on a la missa crismal no han estat físicament presents ni els capellans, ni els diaques, ni el conjunt del Poble de Déu; amb un Dijous Sant sense lavatori dels peus ni processó a la Casa santa, només amb l’Eucaristia; amb un Divendres Sant, on hem celebrat la Passió del Senyor en una austera litúrgia, sense afegits ni escenificacions, això sí, contemplant en la Creu de Jesús tots els qui han mort i pregant per ells; un Dissabte Sant amarat de silenci, com el de molts de dies, però que ens ha conduït a la celebració vespertina de la Vetla Pasqual, on hem celebrat austerament el triomf de Jesús sobre el mal, el pecat i la mort, i ho hem fet en l’Eucaristia de la Resurrecció. I el Diumenge de Pasqua, amb la celebració de l’Eucaristia, que segueix il·luminant els nostres passos i ens conforta com fins ara amb la fortalesa de la fe, el consol de l’esperança i l’ardor de la caritat.
Aquesta Setmana Santa ens ha portat a Pasqua. Una Setmana Santa peculiar i sense la vistositat de les processons, però on hi ha estat present tot el que necessitem per viure-la en cristià, il·luminats per la Paraula de Déu, llegida, meditada i pregada, i reconfortats pels sagraments de l’Església, encara que els hàgim rebut només espiritualment. Déu faci que arribi el moment de tornar a la normalitat i de prendre millor consciència d’allò que som i tenim i que potser no ho havíem valorat prou. Ara, inaugurat el temps pasqual, mirem de viure’l cada dia amb la llum i la força de la resurrecció del Senyor, que s’han fet presents enmig del nostre poble i en el nostre cor per donar-nos nova vida.
Aquesta Setmana Santa també hem viscut un altre tipus de processons, no per les places i carrers que han estat ben buits, sinó dins els hospitals, les clíniques, les residències d’ancians i dins cada una de les nostres cases, allà on els malalts i tota persona són acollits amb amor, portats amb més afecte i acció caritativa. Potser hem vist un poc més clar que ser confrare i confraressa –que vol dir germà i germana– és el resultat del manament nou de l’amor, que és estimar com Jesús estima. Per això, i davant tot el que estam vivint degut a la pandèmia del coronavirus, pensem a què ens crida creure que Jesús ha ressuscitat i quin nou rumb ha de prendre la nostra vida, la personal i la del conjunt de poble, ara que el mal que patim és global, ens afecta a tots.
