Aquest és l’axioma llatí que encapçala l’accés a l’església de Sant Anselm de Roma i pel qual obligatòriament han de passar aquells que volen participar de l’Eucaristia o de l’Ofici diví. Un bell recordatori que l’oració cal fer-la amb dignitat, atenció i devoció, de manera que l’esperit concordi amb la veu.
Seguint la recomanació de Crist de pregar sempre (Lc 18,1) “els cristians fomentaren el costum de pregar determinats moments durant el dia, fins i tot enmig del treball, a imitació de l’Església apostòlica” (cf. Ordenament general de la Litúrgia de les Hores, 74). Actualment, són molts els cristians que cerquen aquesta oració articulada en formats molt diversos: la meditació, la lectio divina, les oracions repetitives que integren la pietat popular, etc. Però encara molts desconeixen l’oració de la Litúrgia de les Hores, tot i ser el tresor espiritual de l’Església per consagrar el curs del temps, tant de nit com de dia (cf. OGLH, 10).
Va ser el Concili Vaticà II el responsable d’obrir a tots els fidels les portes d’aquest tresor litúrgic i espiritual. Des de llavors, tot el Poble de Déu pot unir-se a l’oració de les Laudes, com a pregària del matí i que, per tant, se celebra amb la primera llum del dia i ens recorda la resurrecció de Jesucrist que és llum veritable dels homes. També a les Vespres, en fer-se fosc i quan mor el dia, a fi de donar gràcies per tot el que hem rebut o que hem fet rectament i perquè també sapiguem centrar la nostra esperança en aquella llum que no té posta (cf. OGLH, 39).
Atès que el poble jueu conservava tres moments principals de pregària: “Jo adreço a Déu la meva súplica, i ell, el Senyor, em salvarà. Al vespre, al matí, al migdia” (cf. Sl 54,17-18). La Didakhé, document del segle I, va modelar aquesta praxi jueva a les exigències de pregària dels seguidors de Jesucrist prescrivint l’oració del Parenostre en els mateixos tres moments del dia. Avui, tant a les Laudes com a les Vespres, el Parenostre ocupa un lloc preeminentment destacat seguint aquest consell. El tercer Parenostre d’aquesta venerable tradició el trobarem en l’Eucaristia. Per tant, l’oració del Senyor es diu solemnement tres vegades cada dia: a la missa, a Laudes i a Vespres (cf. OGLH, 195). És significatiu adonar-se que som hereus d’una consuetud litúrgica que ha romàs en la tradició fins als nostres dies.
Sant Pau recomana als cristians de Tessalònica de pregar constantment, donant gràcies en tota ocasió (cf. 1Te 5,16-17). Són infinites les possibilitats que el ventall de la tradició posa a l’abast dels cristians perquè puguin santificar el dia. Però sense cap dubte l’oració de la Litúrgia de les Hores és la més sublim gràcies a la riquesa dels textos bíblics i litúrgics que la componen.
