Conèixer amb el cor i veure amb uns altres ulls. Sovint ésel que més ens costa, ja que estem massa fets a visions ideologitzades iimmediatistes. La dignitat de la persona humana demana més, infinitament més.No és bo quedar-se anquilosat en un estadi inferior en el qual no es percep el quela persona és en la seva veritat i profunditat. Des de la fe, l’amor humà ésreferència necessària per captar l’amor diví. Ho diu sant Joan: «Si algú afirmava:”Jo estimo Déu”, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el quino estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1Jn 4,20).Veure amb uns altres ulls, amb els ulls de la fe, ens predisposa a veure encada germà una presència invisible, Déu mateix.

De la mateixa manera, Jesús es fa visible, palpable, proper,en cada germà o germana que viu una situació de precarietat o necessitat: «Tot allòque fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40).Els nostres ulls i el nostre cor poden intuir, per un do de Déu i de formavisible, aquesta presència invisible. El «signe» en el matrimoni cristià ensporta a contemplar aquesta realitat de Déu present en la parella humana. Mésencara, en paraules del papa Francesc, «la fecunditat de la parella humana és“imatge” viva i eficaç, signe visible de l’acte creador» (AL 10).

Per això, «la parella que estima i genera la vida és laveritable “escultura” vivent capaç de manifestar el Déu creador i salvador» (AL11). D’aquí, l’afirmació inicial que conté també el sentit i la dignitat de lafamília humana. Per això, podem entendre que «la capacitat de generar de laparella humana és el camí pel qual es desenvolupa la història de la salvació.Sota aquesta llum, la relació fecunda de la parella esdevé una imatge per descobriri descriure el misteri de Déu» (íbid.). Necessitem uns altres ulls, els ulls dela fe i llegir amb el cor, per descobrir aquesta connexió entre la visió de Déui la de l’home i com es donen a conèixer i se sostenen mútuament.

Aleshores, quan això és traslladat a la relació amb lacomunitat dels creients, que és l’Església, apareix la família com a petitaEsglésia, com a Església domèstica. Fixem-nos en aquestes paraules pronunciadesper sant Joan Pau II en l’homilia de la cloenda del Sínode de la Família: «Lafamília és manifestació i realització de l’Església, imatge viva i representacióhistòrica del misteri de l’Església, símbol, testimoni i manifestació de lamaternitat de l’Església.» I afegeix, a més, que «no és sols una manifestacióde l’Església, sinó una manifestació privilegiada, necessària i imprescindible».Però sobretot això: «Estem plenament convençuts que per mitjà de la famílial’Església viu i realitza la missió que li ha estat confiada.»