La temptació a la mediocritat és cada dia més freqüent. Passa a tots els nivells i àmbits de la vida, precisament quan tenim l’oportunitat d’un ideal millor. Ser bons del tot és la invitació a aprofitar l’oportunitat i aconseguir aquest ideal. Acontentar-se amb la mediocritat és símptoma d’una voluntat feble i d’un esperit que no aspira a viure el procés normal de la maduresa humana. La confiança que ens dona l’ideal evangèlic, ple de sinceritat i coherència, ens pot obrir camins nous de superació personal i de reforma social, que sempre és el seu resultat immediat.

En termes cristians, es parla d’una nova saviesa, ben diferent de la que és pròpia d’una persona orgullosa i que es tanca en ella mateixa, posant totes les dificultats a allò que li podria donar un major desplegament humà i espiritual. Ser bons del tot ens situa en l’itinerari d’arribar lluny i deixar de banda tot allò que ens desfigura i ens impedeix créixer i avançar. La bondat a què som cridats exclou tota malícia, venjança i rancúnia, i demana una actuació que vagi més enllà d’allò que està establert i que creiem correcte. També a l’Església, entre nosaltres, tenim el perill de practicar una ètica de mínims i quedar-nos en la ridiculesa d’una visió legalista que no arribaria a la categoria d’un amor que té en compte la persona per damunt de tot.

A Jesús, quan se li demana què s’ha de fer per aconseguir el millor ideal de vida, després de dir el que està establert, respon de forma contundent: “Si vols ser més perfecte…” i tot seguit fa la proposta d’una radicalitat evangèlica que romp amb la mediocritat d’una vida que impedeix o anul·la la llibertat. Ens vol lliures i bons del tot.