L’actual Sínode de tota l’Església és una clara conseqüència del Concili Vaticà II. Val la pena recordar com un matí del primer temps que Joan XXIII s’havia carregat a l’esquena la responsabilitat i el do de Déu de ser Papa, parlant amb el seu secretari li va dir que aquella nit el Senyor li havia donat un “copete” espiritual i estava decidit a convocar un Concili ecumènic.
Realment el Concili va significar un fet extraordinari en la història de l’Església. Feia més d’un segle que no hi havia hagut cap Concili universal, i per cert, el darrer havia subratllat la inefabilitat pontifícia.
El Vaticà II va significar canvis profunds en tots els aspectes i va ser un model de diàleg i controvèrsia dels bisbes de tot el món, presidits pel Sant Pare. També va tenir dificultats importants i alguns grups que es van separar de la comunió eclesial. El Vaticà, a poc a poc, dialogant, ha aconseguit una integració real d’aquests grups.
Una de les conseqüències més importants del Concili va ser la creació del Sínode dels Bisbes que s’han anat celebrant sobre una temàtica important cada quatre o cinc anys. El darrer Sínode sobre l’Amazònia ha significat una experiència de comunió, de diàleg i de participació que d’alguna manera ha ajudat a la decisió del camí sinodal que des de fa dos anys està vitalitzant l’Església. En una lectura fonda sobre aquesta realitat mostra tot un procés sens dubte guiat per l’Esperit Sant.
Els Sínodes que hem tingut fins ara, oficialment, estaven formats per bisbes presidits pel Sant Pare, però aquests bisbes anaven acompanyats d’assessors, especialistes en determinats temes; en general religiosos, religioses, laics, laiques, capellans i professors, de forma que tot aquest acompanyament anava significant la riquesa que ha representat el diàleg i l’experiència des de diferents carismes, cultures i dons de l’Esperit. Sens dubte això pot haver ajudat al plantejament del Sínode actual.
D’altra banda, el papa Francesc, en els seus viatges, els seus documents, en diàleg amb els equips que l’ajuden —pensem que seguint el mateix Esperit Sant, que ja des de fa temps ha anat guiant una autèntica transformació de l’Església—, ha convocat un Sínode universal, en tres etapes, que molts cristians han pogut compartir: etapa diocesana, etapa continental i etapa universal.
Què volem dir amb la paraula “sinodalitat”? Aquesta paraula pot tenir diverses lectures: un estil de reunions, participació molt oberta (bisbes, religioses, religiosos, preveres, diaques, laics, homes, dones, joves, gent gran…). També significa un profund treball, reflexió i pregària per expandir l’Evangeli en una societat i un món que viu grans canvis humanístics, científics, tecnològics, filosòfics, espirituals… una mirada global a la nostra terra ràpidament mostra aquest vertiginós viatge vers un futur molt complex i fins perillós.
Les paraules de Jesús enviant els seus apòstols a predicar la Bona Nova i prometent l’Esperit Sant a l’Església en totes les circumstàncies transcendentals són com la música de fons que mou el Sínode. La Sinodalitat mostra tot aquest conjunt: la crida del Senyor a la seva Església, la renovació profunda d’aquesta, una esperança i un contrapès a les negatives situacions actuals, una crida a la pregària personal i col·lectiva…
Totes i tots, des de les pròpies situacions personals i comunitàries, som cridats a participar en aquest gran moviment que Déu inspira en uns moments històrics de canvis transcendentals.
