El seminarista Joshua Enrique Carrillo Saldaña, de 29 anys, va ser ordenat diaca el diumenge 4 de juny en una cerimònia a la catedral de Lleida, presidida pel bisbe Salvador Giménez i concelebrada pel bisbe emèrit Joan Piris. Després de rebre el sagrament de l’orde en el grau del diaconat, ja pot assistir i ajudar els sacerdots servint l’altar, proclamant l’Evangeli i ajudant en diverses tasques litúrgiques i sacramentals. Entre altres, pot administrar el sagrament del baptisme i el matrimoni, així com repartir la Comunió i presidir funerals. Al final de la celebració, el nou diaca va agrair a tothom l’acompanyament en la preparació per ser sacerdot, i va tenir paraules emocionades per als seus pares i familiars, que seguien la celebració des de Mèxic per internet. 

Vostè és d’origen mexicà i és l’únic seminarista que té actualment la diòcesi de Lleida. Com va viure la celebració de la seva ordenació diaconal? 

Tenia nervis, repassava les coses, què calia fer, però intentava viure aquests darrers moments més a prop de Déu, que és l’important. Recordant els bons consells de la gent que tenia a prop, vaig saber deixar-me portar i viure profundament el moment. Així, els nervis van deixar lloc a les ganes de viure amb profunditat i agraïment el moment, pel fet de comptar amb tantes persones al meu voltant. L’alegria de la gent em contagiava la seva emoció. Em vaig adonar que aquest caminar era realment un caminar de la mà d’una comunitat i que no és pels meus mèrits, sinó que jo soc el fruit de l’amor de Déu per a la seva Església.

Vostè ha estudiat al Seminari Major Interdiocesà de Catalunya i en els darrers mesos ha estat ajudant en la pastoral de les parròquies de Nostra Senyora de Montserrat i a les de la Unitat Pastoral de la Mare de déu del Pilar-Santa Maria Magdalena, a Lleida. Com és la seva història de vincle amb la diòcesi de Lleida? 

Vaig venir a Lleida el 2015 per fer el darrer curs de Dret. En tornar a Mèxic em vaig adonar que a Lleida havia canviat la meva visió de la vida. En voler respondre amb profunditat i sinceritat a la pregunta sobre el sentit de la meva vida, em vaig trobar amb l’obertura d’escoltar Déu, què volia Déu de mi. Vaig entrar al Seminari el 2017. En aquests sis anys he estat aprenent coses i dels altres per poder respondre millor aquesta crida de Déu. Déu és molt pacient amb les nostres inquietuds, els nostres anhels, i ho he notat molt a la meva vida. Déu ha sabut esperar que donés aquest sí en l’ordenació.

“Déu és molt pacient amb les nostres inquietuds, els nostres anhels, i ho he notat molt a la meva vida”

Quins canvis ha de fer la Pastoral Vocacional perquè hi hagi més respostes a la crida per al sacerdoci? 

L’Església nota molt la crisi vocacional però també és el reflex d’una crisi social, d’aprofundiment mateix de la vida. De jove he viscut molts anhels, i és molt difícil escoltar la veu de Déu enmig del soroll. Confio que el treball que fa l’Església envers els pobres i necessitats, en les petites coses de la vida quotidiana que no fan tant de soroll també poden moure el cor de les persones. Malgrat la crisi notòria de vocacions, si nosaltres confiem en Déu, continuem pregant i ens esforcem més per treballar en benefici de tothom, podem aconseguir que més persones puguin respondre amb valentia sí a Déu.