La comunitat valenciana, Castella–La Manxa i Andalusia, han plantat cara a situacions tan adverses que han posat a prova la resiliència de les persones de les respectives comunitats. Aquestes circumstàncies han portat molts a experimentar una barreja d’emocions intenses i pèrdues significatives. També és el sentiment de molts de nosaltres que, des de la distància física però no de cor, hem viscut amb patiment, seguint les informacions que els mitjans ens anaven descrivint des de els llocs on succeïen els efectes de la dana. 

I enmig d’aquest caos, d’aquesta adversitat, d’aquest abatiment, la solidaritat s´ha manifestat com un far d´esperança. Les persones, els veïns i veïnes i també tothom qui d’alguna manera o altra han disposat temps i forces, han demostrat una extraordinària capacitat per unir-se i recolzar-se mútuament, per sobre d’interessos, d’egos, i de voler sortir a la foto.

Tot i la impotència davant de l’adversitat, un dels aspectes més dolorosos de qualsevol crisi és la pèrdua de vides humanes. Aquesta pèrdua està per sobre de la dels quantiosos béns materials i personals; les comunitats afectades han hagut d’enfrontar-se al dol per la desaparició dels éssers estimats. Fet que ha deixat un profund impacte emocional en famílies i amics. Aquestes pèrdues no només representen un desastre econòmic, són també un daltabaix emocional per la pèrdua de records de tota una vida, ja que molts d’aquests béns estaven carregats de records i de significat personal. Afrontar aquestes pèrdues i reptes pot generar un sentiment d’impotència i de vulnerabilitat.

Caldrà, doncs, no oblidar-nos d’aquest patiment, caldrà molt suport emocional, caldran molts recursos tant governamentals com no governamentals, caldrà molt suport social, caldrà molta determinació i resiliència.

Estaríem davant d’una nova actualització de la Paraula de Bon Samarità (Lc10, 25-29)?; amb plenitud de sentit del que vol dir cuidar-nos mútuament, malgrat les diferències de pensament, opinió, religió, procedència, etc.

Crec que sí.