Una de les coses que s’aprenen en el dia a dia amb els amics de les perifèries existencials és apreciar detalls insignificants de la vida diària. No ens adonem que són un veritable privilegi dels quals molts no poden gaudir.

Fa uns dies parlava amb un noi que ja fa uns mesos que s’ha quedat sense casa i viu al carrer. Era cap al vespre, quan la foscor comença a presentar en blanc i negre els carrers no il·luminats on els sensesostre cerquen un refugi després d’aconseguir uns cartrons per aïllar-se de la humitat nocturna. Parlàvem. Coneixia ja la seva història i la seva davallada cap a la situació actual. Fins i tot era ell qui intentava animar-me quan jo mostrava impotència per aconseguir donar-li un cop de mà en la recerca de solucions als seus problemes.

I va ser aleshores, després d’un silenci llarg i empàtic, quan em va dir: “Saps el que més desitjo en aquest moment? El senzill goig d’arribar a ‘casa meva’, asseure’m en una butaca i veure la televisió o posar-me a llegir el diari. Allò que normalment fa la gent cada dia.”

Sí, vaig pensar: no ens adonem que a Barcelona hi ha dues mil persones que no poden tenir aquesta senzilla sensació de llar i de família perquè ni tenen llar… ni tenen família.

I no parlem ja de les conseqüències que es poden derivar d’aquesta situació. Com la d’aquell noi que venia sovint a Santa Anna. Havia lluitat per sortir-se’n, i quan ja havia aconseguit una feina, uns desgraciats el van matar quan es va oposar que li robessin les poques pertinences que tenia. Des del novembre està a la llista dels morts al carrer…