La mort d’un ésser estimat ens fa patir molt, ens entristeix; entrem en dol. Perdre objectes que apreciem també ens sap greu, igual que fracassar en un objectiu. Però davant la mort tot perd importància.

Com reaccionem quan estem de dol? Sabem assimilar-lo, integrar-lo en les nostres vides i que ens permeti continuar vivint sense que la tristor ens bloquegi, ens aïlli dels altres i ens prengui la felicitat? Quan un dol passa a ser patològic i requereix de l’ajut d’un  professional?

Alguns van al metge i demanen un antidepressiu. Però estar trist per la pèrdua de l’ésser estimat no és una malaltia; ho seria no estar-ho. Afrontar el sofriment, metabolitzar-lo, integrar-lo, viure’l fins i tot en positiu, aprenent-ne i superant-lo, sent resilients, és la millor manera de superar les pèrdues. 

Mantenir en el record la persona estimada, gaudir dels bons moments junts, pensar-hi amb pau, serenor, donant gràcies a Déu pel temps que l’hem gaudit i «parlar» amb ella fent-la present és una bona manera d’integrar-la en la nostra vida, que mai més serà igual que quan la teníem entre nosaltres, ja que el buit de la seva presència física mai més s’omplirà.

Els creients en Jesús ressuscitat creiem que la mort no és el final, sinó el pas a una nova vida en plenitud de felicitat, gaudint plenament de l’Amor de Déu. No s’ha acabat, està en una altra dimensió i ens hi podem relacionar: creiem en la comunió dels sants. A vegades la tenim més present que quan estava en aquest món.

Dols molt difícils són els d’una mort per suïcidi: s’han d’evitar culpabilitzacions. Cal empatitzar amb els familiars, ajudar-los a superar els mals moments. La mort d’un nen o nena repercuteix en els companys del col·legi i professorat. Cal preparació per a l’acompanyament.

Des de fa 15 anys que a Lleida se celebren unes jornades d’acompanyament amb centenars d’assistents d’arreu. Estan organitzades pels grups d’acompanyament al dol sorgits de la Pastoral de la Salut. Aprofitem els espais de formació.